Oculta Bucuresti

Pe curand Bucuresti!

2011-07-29T23:58:00.001+03:00

Avui marxem de Bucarest. Hem estat vivint a la capital de Romania els últims 11 mesos gràcies a una beca Erasmus. Ha estat possiblement el millor any de les nostres vides. Hem pogut conèixer a fons Bucarest, Romania i visitar 8 països de la zona que no coneixíem. Hem fet a més un munt d'amics de moltes nacionalitats diferents a qui esperem veure, o més ben dit estem segurs de veure, en un futur no molt llunyà. També hem tingut la oportunitat de provar un altre mètode d'ensenyança d'arquitectura a la Universitat Ion Mincu, i amb el temps lliure que ens sobrava participar en uns quants concursos d'arquitectura que ens han fet aprendre molt.

Bucuresti és una ciutat molt especial i diferent de qualsevol altra d'Europa. Des del primer moment ens ha sorprès i ens ha captivat. És una ciutat eclèctica on cultures i històries es mesclen i deixen com a llegat tota una amalgama d'estils aqruitectònics combinats amb vegetació salvatge, cotxes, gossos i reminiscències d'infraestructures comunistes. Bucuresti és anàrquica i caòtica però al mig del desordre hi ha petites joies amagades com ara esglésies, palaus del segle XIX o galeries d'art. Passejar per la ciutat i descobrir llocs màgics produeix molta satisfacció, et fa sentir pioner. A Bucuresti hi conviuen el present amb el passat i la tradició no deixa mai d'estar present. És una ciutat que mira cap al futur de vegades volent oblidar el passat massa de pressa. Bucuresti, la ciutat dels festivals de cinema i de la bona música a baix preu. La ciutat de l'oci nocturn inacabable i de les fàbriques reconvertides en locals alternatius.

Bucuresti, aquesta ciutat que ens ha acollit i on hem experimentat l'hivern més llarg i dur de la nostra vida. On hem après què significava realment la primavera verda i florida. La nostra ciutat durant aquest any i que mai més oblidarem. Fins ben aviat!

Bucarest, 29 de juliol de 2011

Laia i Xavi

El riu Dambovita

2011-07-09T13:30:00.018+03:00

Aquest és el nostre riu, el riu que travessa Bucuresti i passa tangent a casa nostra. El riu al voltant del qual anem a córrer i per on sempre tornem de nit, quan s'acaba la festa al centre. El Dambovita és plàcid i tranquil, un tresor de la ciutat. Les seves aigües reflexen com un mirall el cel i els arbres del voltant. Sempre hi ha ànecs que hi neden i pescadors que hi pesquen. Al nord-oest de la capital el Dambovita entra a Bucuresti en forma de llac, l'immens Lacul Mori. El seu cabdal ha estat canalitzat i reprimit per evitar inundacions, ara flueix amb poca aigua, no gaire més d'un metre de profunditat. Ja al sud, crea uns aiguamolls enormes i salvatges, dins la ciutat encara just abans d'abandonar-la. El Dambovita podria aportar molta més bellesa i encant a Bucuresti. Caminar al seu costat et tranquil·litza l'ànima i t'aporta serenor.

Des d'aquí reivindiquem que es faci un parc fluvial, seguint el seu curs perquè els bucarestians puguin caminar al llarg del seu riu sense cotxes, amb les voreres amples aptes per anar en bicicleta o fer jogging. En l'últim concurs d’arquitectura on hem participat hem volgut reflexionar sobre la figura del riu, com a element regenerador de la ciutat. Creiem que és un bon punt de partida per conscienciar sobre la importància de la naturalesa i els espais verds a la ciutat, per ensenyar qualitat de vida.

Amb aquestes fotografies, preses al llarg de l'any volem homenatjar el nostre riu preferit, el trobarem molt a faltar:

Vuelva usted mañana

2011-07-05T16:19:00.001+03:00

És gairebé la última setmana a Bucarest i en comptes de passar-nos el dia acabant d'explorar els racons desconeguts de la ciutat ahir vam passar 6 hores amunt i avall per motius de burocràcia universitària. I és que n'hi ha per llogar-hi cadires.

Resulta que quan vam començar l'erasmus ens van demanar que omplíssim uns fulls a mà amb totes les assignatures que volíem fer. Un full per a cada assignatura. Els de secretaria (o l'equivalent patxanguero romanès) havien de fer-ho arribar als professors, que un cop acabada l'assignatura li tornarien el full signat amb la nota a la secretària. Ella, un cop tingués els fulls de tornada escriuria la fitxa oficial de les notes. Com veieu, sistema informatitzat d'última generació.

Durant el primer quadrimestre no hi vam ni pensar. Ens sobtava però que quan anàvem a parlar amb la Victorela, la pobre i vaga secretària que es menja tots els marrons, no hagués aconseguit els nostres carnets d'estudiant. Ella ens deia: "Veniu la setmana que ve". I la setmana "que ve" que hi anàvem i tampoc els tenien i havíem de tornar a anar la setmana següent. Fins que ens en vam cansar. Un bon dia, al cap de cinc o sis mesos, va començar a córrer la llegenda que uns erasmus italians que ningú sabia qui eren, havien per fi aconseguit els famosos carnets. En efectiu, els carnets estaven escrits. I dic escrits perquè simplement es tractava d'escriure 16 paraules en una llibreteta antiquada i grapar-hi la fotografia. Per això van tardar sis mesos. Sis mesos!!

Us podeu imaginar doncs, el calvari que està sent aconseguir les notes. Un cop acabat el primer quadrimestre vam anar a veure les notes que havíem tret amb la sorpresa que tot i que ja feia un mes del final d'aquest i que estàvem ben entrats en el segon, encara ens faltaven la meitat de les notes. La Victorela ens deia "Vuelva usted mañana" i demà que hi tornàvem i que seguien faltant les mateixes notes. I així fins cansar-nos. Total que un cop s'estava acabant el curs, vam pensar que per accelerar els tràmits aniríem nosaltres professor a professor a recollir les nostres notes. Aquesta tasca la vam iniciar a finals de maig i l'acabarem demà a sis de juliol.

Ha sigut gairebé un mes i mig d'inacabables visites a la universitat. No les hem contat però gairebé quinze vegades ens hem presentat a la universitat i hi hem hagut d'estar unes quantes hores amunt i avall anat d'un despatx a l'altre sense obtindre gaires satisfaccions. En traiem però unes quantes anècdotes curioses. Per una banda està la Victorela, que no s'entera de res. Pobre noia no sabem com fa la resta de tasques que li encomanen però està clar que quan es tracta de fer quelcom que sigui necessari per als erasmus eludeix la seva feina amb mestratge.

De professors podem explicar les anècdotes de dos en concret. Per una banda està domnul Iulius Ionescu que el primer dia de classe, al setembre, va passar-se cinc minuts rient-se de nosaltres en romanès i esbroncant-nos per no saber l'idioma. Durant el curs no va impartir classes, ell es limitava a deixar l'aula d'informàtica oberta per a qui volgués anar-hi. Vam seguir els passos que deia l'enunciat de l'assignatura i al final del quadrimestre vam entregar al servidor de la universitat el treball en qüestió. No ens en vam tornar a preocupar més fins fa cosa de dos setmanes quan encara no teníem la nota. Vam aconseguir localitzar al Iulius i vam anar a preguntar-li, aquest cop en romanès, que què passava amb la nostra nota. El personatge ens va dir que no sabia qui érem i que no havíem anat mai a la seva classe. Preocupats, anem a parlar amb la Doina Niculae, la responsable dels erasmus, que ens acompanya al despatx del Iulius. Aquest cop, el vell comunista reconeix que si que sap qui som però que com no vam entregar l'assignatura hem d'examinar-nos al juliol. Emprenyats, però sense més alternatives, acordem que li mostrarem els nostres treballs el dia 4 de juliol i llavors ell ens posarà la nota. Arriba el dia de "l'examen" i ens presentem davant del seu despatx a les 10 com deia el full d'horaris d'examens. Ell però no hi és i diuen pels passadissos que no vindrà fins les 12. Passem un parell d'hores en altres divertides gestions i ens posem a esperar-lo. Fins les 12 i quart ell no fa acte de presència, moment en el que una vintena d'estudiants estan també voltant pel seu despatx en una situació similar a la nostra. Ell, parsimoniosament i davant la atònita mirada de tots, va d'un despatx a l'altre ves a saber què fent. Al cap de deu minuts fa com que se'n va i tothom el comença a seguir. Poc a poc obre una aula engarjolada que amaga una trentena d'ordinadors, quinze d'ells Mac d'última generació. Quan ens estàvem ja a punt d'escollir ordinador per a obrir el treball i mostrar-li, mentre ell passés d'alumne a alumne, decideix que no, que ell es posarà en un dels ordinadors i que tots passarem un a un a ensenyar-li el treball. Pacientment esperem el nostre torn, ens toca i ell introdueix poc a poc el pendrive a l'ordinador, es copia els treballs i ens diu: "Apa, adéu". Nosaltres, estranyats, li preguntem per la nota i li recordem que havíem acordat que avui en última instància i després de sis mesos ens donaria una nota. Ell ens respon que d'això res, que fins demà o passat si li va bé no tindrem la nota. Per sort l'endemà, és a dir avui, la nota estava.

Un altre professor que ens ha fet la punyeta és la doamna AM Zahariade. Una impresentable de cap a peus. Amb ella els problemes han estat més curts però alhora més intensos. És professora d'una assignatura optativa de la que vam entregar un treball farà cosa de deu dies. Dimecres passat hi havia la revisió del treball i ens havia de posar la nota. De camí a la correcció ens la vam trobar i ens va dir que no, que a nosaltres no ens tocava avui ja que érem estrangers i no ens enteraríem de res. Ens reservava un dia especial, just el dia en que ens havíem posat nosaltres mateixos com a límit per aconseguir les notes. Havíem acordat com a data límit el dilluns al matí i ella ens cita el dilluns a la tarda. Inflexible i sense compassió ella no va voler acordar un altre dia. Total que ens presentem ahir a les dues de la tarda, a l'hora acordada. Ens la trobem de camí al seu despatx. Ens fa entrar i li recordem el motiu pel qual l'hem anat a veure. "Ah, si, si" ens diu en francès. Després d'haver parlat amb ella una desena de vegades encara es pensa que som francesos. Total que comença a buscar entre els fulls i diu: "Em sembla que el vostre no el tinc, me'l dec haver deixat a casa". Jo li contesto: "Si te l'has llegit, te'l podem explicar per acabar de veure com estava el treball". "Me l'he llegit però no me'n recordo de res. On viviu?" diu. En fi, que aconsegueix que anem a casa a buscar el treball. Al cap d'una hora arribem de nou a la universitat amb el treball en un pendrive i ens la trobem pujant les escales que duen a les aules. Ens veu i diu: "Aneu cap al meu despatx i espereu-me allà que ara vinc". Ens quedem esperant a la seva porta 45 minuts. 45 minuts esperant un moment sense tenir notícies de la maleducada aquesta. Cansats d'esperar decidim trucar-la i dir-li que tenim una mica de pressa i un munt de coses a fer. Ella, seca, diu que està venint i que en menys de 5 minuts està allà de tornada. Passen quinze minuts més i no apareix. Quan estàvem trucant-la de nou apareix corrent i cridant-nos que què fem trucant-la de nou si ja ens havia dit que estava venint. Ens fa entrar de males maneres al seu despatx i ens diu que li mostrem el nostre treball. El tenim al pendrive i s'emprenya encara més perquè no l'hem imprès. Ni se'ns havia passat pel cap ja que ella tenia un ordinador damunt l'escriptori. Imprimim el treball i comencem a parlar-ne. Li expliquem durant dos minuts, ella ens el rebat durant cinc mentre es fuma un cigarret i ens tira el fum a la cara, i la impressió no se l'arriba ni a mirar. Ens posa la nota i marxem. Els pebrots li fan bossa.

La casa que fa tornar boig

Art a la ciutat!

2011-06-30T17:24:00.016+03:00

Bucuresti no és una ciutat on l’art sigui perceptible a primer cop d’ull. Les galeries d’art existeixen però estan molt amagades, els museus d’Art hi són presents però costa d’arribar-hi, com en el cas de Museu Nacional d’Art Contemporani que has d’accedir-hi per una entrada lateral del Palau del Poble. L’street art tampoc està a l’ordre del dia a gaires zones de la ciutat. No obstant l’art hi és i el dia menys pensat pot aparèixer en forma d’intervenció al carrer, exposició a l’aire lliure o de graffiti.

Fa uns dies ens va sorprendre una intervenció a la Plaça Universitate, molt a prop de la nostra facultat. Es tracta d’una campanya que es diu “Naturalesa i Art” i que pretén reivindicar l’espai públic de qualitat per fer una ciutat més verda i agradable als ciutadans. La intervenció consta de quatre instal·lacions repartides a llocs emblemàtics de la ciutat que estaran durant unes setmanes al servei dels ciutadans. Les instal·lacions combinen elements naturals amb altres de disseny per convidar a fer la reflexió sobre la importància de la naturalesa i l’art a les nostres vides.

Una altra de les instal·lacions està a la plaça Verona, prop de la mítica Strada Icoanei un carrer molt artístic i bohemi ja que allà es troben diversos monuments històrics de la ciutat, la casa on va néixer l’arquitecte Ion Mincu, la llibreria-casa de te Carturesti i els millors graffitis de la ciutat. Cada any a l’Strada icoanei es fa una espècie de festival per reivindicar que el carrer es faci peatonal d’una vegada per totes i es converteixi en un centre neuràlgic de l’art i la cultura, un punt clau de la ciutat. En aquest festival, Street Delivery, es fan actuacions de música a l’aire lliure i les botigues properes munten estands per vendre els seus productes. També es fan exposicions sobre plans urbanístics respectuosos amb la ciutat i es pinten nous graffitis al carrer.

Finalment parlar de les galeries d’art. A Bucuresti n’hi ha moltes i la majoria estan mig ocultes. Fa unes setmanes es va celebrar la “Noaptea Alba Galerilor” que consisteix en una nit en la qual totes les galeries d’art de la ciutat estan obertes i reben visitants des de les 8 del vespre a les 4 de la matinada. Les galeries van inaugurar exposicions i mitjançant un mapa fet per l’ocasió podies recórrer tota la ciutat en busca d’art, molts cops a racons molt insospitats. Amb el Xavi en vam visitar més de deu. Algunes de les més especials van ser a Atelierul de Productie, una antiga fàbrica reconvertida en fàbrica d’art, on alguns dels millors artistes pop actuals customitzaven sofàs antics. Una altra molt interessant va ser Catcomba Una, una galeria al subsòl, en una espècie de soterrani al jardí de la facultat de Belles Arts, on els estudiants van preparar una exposició sorprenent que combinava records antics, jocs de llums, música... També ens va agradar molt la galeria Pop-up on tres artistes romanesos que fan “surrealisme pop” van fer una exposició interessantíssima i van pintar en directe alguns graffitis.

La nit ens va reservar moltes més sorpreses com per exemple una galeria d’art prop de casa nostra, en una casa en ruïnes amb un jardinet decrèpit on mai haguéssim sospitat que es feien exposicions de tanta qualitat o una galeria dins una mansió del segle XIX de tres plantes plena de gent amunt i avall que tota ella era una exposició vivent o una galeria minúscula minimalista amb quatre obres molt abstractes i conceptuals. A Bucuresti l’art i la inspiració estan per tot arreu, només falta trobar-los!

Kalashnikov!!

2011-06-20T21:17:00.001+03:00

Goran Bregovic. Un dels músics més coneguts dels Balcans des de fa 40 anys, ha voltat pel món amb la seva banda folclòrica amunt i avall. És famós, entre d'altres, per haver fet la banda sonora de diverses pel·lícules de Kusturica.

Oferia un concert gratuït en un parc del nord de Bucarest i vam anar-hi amb un munt d'amics. Vam esperar asseguts a la gespa a que els concerts anteriors s'acabessin i quan estava a punt de començar ens vam col·locar en un punt estratègic per a gaudir al màxim del concert. Acompanyat d'un cantant i percusionista gitano, dues coristes bulgares i 5 o 6 vents panxacontents. Amb el noi gitano portant la força del concert i un munt de cançons animades van fer que tot el públic ballés i cantés com mai abans ho havíem vist a Romania.

Ens ho estàvem passant genial i el concert estava durant un munt (gairebé 2 hores). Això sí, va deixar les millors cançons per l'extásis final, Mesecina i Kalashnikov amb les que el públic, inclosos nosaltres, es va tornar boig. Podeu veure els vídeos de les dos cançons que són d'allò més contagioses.

A més a més, per a qui li agradi, dir que aquest estiu Goran Bregovic tocarà al Festival Grec de Barcelona.

Amb tots vostès el Palau de Mogosoaia

2011-06-02T16:32:00.011+03:00

Seguint amb les excursions als voltants de Bucuresti, què millor que passar un diumenge a Mogosoaia? A només 10km de la ciutat es troba aquest complex que consta d’una església del segle XVII i l’impressionant palau de la mateixa època. El conjunt arquitectònic està envoltat per jardins de flors i boscos de frondosos roures. El palau té una sortida a un llac molt pacífic i idíl•lic envoltat de verd i flors.

El conjunt d’edificis està dins de la localitat de Mogosoaia, un poble petit tangent a Bucuresti on s’hi pot veure l’ambient rural típic de Romania, amb els carros tirats per cavalls i els pagesos venent els seus productes a peu de carretera. També hi ha cases de gent rica que tenen els seus xalets a tocar del llac amb les seves respectives llanxes motores per moure’s pel veïnat.

Mogosoaia és un lloc especial, no sembla que a tan pocs kilòmetres de la gran ciutat s’hi pugui trobar aquesta meravella de l’arquitectura de l’estil Brancovenesc, el renaixement romanès que combina elements arquitectònics venecians i otomans. Els diferents edificis del palau contenen una residència d’estudiants, un restaurant on s’hi celebren casaments quasi cada cap de setmana, el museu de la història del palau i una galeria d’art amb obres d’artistes locals. El palau ha estat regentat per diversos voivodes de Valàquia fins a l’època del comunisme. Llavors Ceausescu va requisar tot el que hi havia a l’interior del palau quedant-ne ara només alguns mobles i tapissos. Tot i així, és un edifici públic al servei de la comunitat i als seus jardins cada cap de setmana centenars de bucarestians s’hi apropen amb cotxe per fer pícnics i escampar la boira. També quasi cada diumenge es fan concerts de música clàssica gratuïts o es celebren esdeveniments artístics.

Un altre dels motius pel qual és famós Mogosoaia és perquè just darrera dels seus murs hi reposaven les estàtues de Lenin i de Petru Groza, un ex primer ministre comunista. Dic reposaven perquè el primer cop que vam visitar Mogosoaia, al setembre del 2010 encara hi eren i just fa unes setmanes quan hi vam anar amb l’Espe i la Marisol les estàtues havien desaparegut. Aquestes dues estàtues metàl•liques i enormes van estar durant l’època comunista al centre de Bucuresti fins que a la revolució del 1989, la gent les va fer caure a terra i van acabar al descampat de Mogosoaia, lluny de la ciutat. Era curiós veure-les de bocaterrosa enmig del camp i molts turistes venien a Mogosoaia només per fer-se la foto dalt de Lenin. Quan ho vam preguntar a un grup de treballadors ningú sabia on s’havien endut a Lenin. La bona notícia és que enlloc d’un descampat ara hi ha un parc acabat de fer als voltants de Mogosoaia. La mala notícia és que Romania s’esforça per esborrar qualsevol traça del passat de manera radical i sense treure’n conclusions.

Dacia Logan, un dels icones de Romania

2011-05-29T20:00:00.002+03:00

Dacia és l'empresa amb més volum de negoci a l'exterior de Romania. Aquesta empresa creada als anys 60 va significar una de les poques mostres de capitalisme durant l'època comunista. Era un dels pocs bens de consum al que els habitants del país podien tenir lliure accés i qui més qui menys en va arribar a tenir un. Amb els anys es van crear un munt de models austers que encara circulen per les carreteres. Això va ser fins que, ja en democràcia, Dacia va decidir modernitzar-se i obrir-se a Europa i el món. Ho van fer amb el Dacia Logan, que es podria considerar el primer cotxe low-cost de la història.

El model Logan, que ha col·locat Romania al mapa, es va començar a comercialitzar l'any 2004 i des de llavors se n'han venut a tot el món un milió d'exemplars. Es caracteritza per ser lleig i fet amb materials econòmics però amb un motor fiable i un preu molt per sota de la competència en el sector.

Quan veniem a Romania l'any passat aquest cotxe és del poc que coneixiem. Un cop aquí, ens hem adonat que és omnipresent. És el cotxe que més es veu al carrer. També s'hi poden veure bastant els models antics de la marca, que vindria a ser com veure un munt de sis-cents pel carrer. I nosaltres hi hem tingut contacte directe els cops que hem llogat cotxes ja que gairebé sempre n'hem hagut de conduir un. I, s'ha de dir, que seran econòmics però tenen 4 rodes i un volant com tots els altres.

Buscant la tomba del Vlad Tepes a Snagov

2011-05-25T17:15:00.023+03:00

Aprofitant el bon temps que ja comença a despuntar a Bucarest i la visita de l’Espe i la Marisol, hem anat d’excursió aquest cap de setmana a dos llocs emblemàtics propers a Bucarest.

El primer que vam visitar va ser el Monestir d’Snagov, situat a 40km de Bucuresti. Al voltant d’un llac preciós s’estén el poble d’Snagov, convertit en un resort turístic, i el poblet rural i encantador de Silistea Snagovului. Des d’aquest s’accedeix a través d’un pont a l’illa on hi ha el Monestir d’Snagov, on és enterrat el famós Vlad Tepes altrament conegut com a Vlad l’Empalador o Comte Dràcula.

Per arribar-hi ens vam mig perdre per carreteres bucòliques al llarg de camps de cereals i roselles i trobant-nos cada dos per tres amb carros tirats per cavalls. El poblet són quatre cases de camp amb els seus respectius jardins i horts. Vam haver de travessar un petit bosquet per una carretera de terra i anar preguntant cada dos per tres el camí als pagesos que ens trobàvem. Quan hi vam ser-hi la vista no podia ser més bonica, el llac resplendia i a l’altra banda del pont es veia la frondosa illa d’Snagov amb el monestir recent restaurat traient el nas sobre els arbres.

L’església es va començar a fer al segle XV però va ser Vlad Tepes qui la va acabar, va construir un monestir i va emmurallar tot el recinte. Vlad va ser rei de Valàquia durant un curt període de temps (1456-1462), va convertir en capital a la ciutat de Bucuresti, mudant tota la cort allà i va defensar el país contra els turcs usant mètodes molt sàdics. No només va defensar la seva terra sinó que va conquerir diverses ciutats de l’Imperi Turc i vàries ciutats de Transilvània com Brasov, Sibiu o Fagaras, exterminant la població saxona que hi vivia. A ell se li atribueixen 100000 morts per empalament. Aquesta era la seva tortura preferida, amb els presoners de guerra creava “boscos” d’empalats, tot tallant els arbres i usant-los com estaques per fer formacions geomètriques amb els presoners empalats. Li agradava molt fer cercles concèntrics al voltant de les ciutat conquerides i no tenia cap escrúpol alhora d’empalar homes, dones o nens. L’exèrcit turc va renunciar a atacar Valàquia mentre ell fos rei, espantats al veure milers cossos de cadàvers en descomposició al llarg de les ciutats que pretenien conquerir. Els delictes que més odiava Vlad eren el robatori, la mentida i l’adulteri i castigava a qualsevol persona del seu reialme que els practiqués. Lluitava tan contra els Magiars com contra els Turcs sempre protegint els interessos de Valàquia i evitant sempre pagar impostos a qualsevol altre rei. Odiava a tots els nobles de Valàquia per haver matat el seu pare i el seu germà i per això els va assassinar a tots amb una mort lenta i cruel, obligant-los durant mesos a construir el seu castell fins que van morir extenuats. Podria citar moltes més anècdotes i fets escabrosos que va protagonitzar en Vlad però la llista seria infinita.

Tenia un odi visceral al sultà Mehmed II ja que Vlad havia estat el seu hostatge fins als 16 anys. Segons la llegenda el cap de Vlad Tepes va ser enviat al sultà com a prova de la seva mort i realment en el Monestir d’Snagov només hi ha enterrat el cos sense cap del rei.

La figura de Vlad és actualment una espècie d’heroi nacional per a Romania, durant la dictadura de Ceaucesu es van ressaltar els seus valors com a legislador i el seu exemple d’intolerància cap a les altres cultures, prevalent la cultura purament Romanesa per sobre les altres. Erròniament es pensa que és el Comte Dràcula, degut a la novela de Bram Stoker però el personatge real encara és més malvat que el de ficció. Vlad mai va veure sang (sí ho va fer la comtessa de Transilvània Erzsebet Báthory a qui se li atribueixen 630 morts) i el nom de Dracul fa referència a l’orde del Drac a la que pertanyia el seu pare.

Malgrat tot, el lloc és màgic i mereix una visita. No hi ha cap referència turística, està més aviat amagat i hi ha poca informació en romanès i anglès que expliqui la vida de Vlad. L’església està molt ben restaurada i l’entorn és tranquil i pacífic. Una gran contradicció amb el que va ser la vida de Vlad. Al voltant de la seva tomba només hi ha herba verda, cabretes, gallines, un llac en calma, creus i una església preciosa amb frescos del segle XV. Ningú diria que allà hi reposa un dels pitjors assassins de la història. Sigui com sigui, després dels segles en Vlad Tepes ha trobat la pau eterna.

Excursions per la ciutat: Parcul Tineretului i Cementiri Catòlic

2011-05-12T10:32:00.000+03:00

Vist que ens queden 2 mesos i mig per acabar de gaudir de la nostra vida bucarestiana, hem decidit conèixer la nostra ciutat més a fons i per això hem iniciat un cicle de visites setmanals per explorar noves zones de Bucuresti.

Aquest cap de setmana passat, vam començar per un lloc a prop de casa i que coneixem poc en realitat, el parc Tineretului i el cementiri catòlic que està dins la zona verda del parc. Tineretului significa “els joves” i realment és un parc molt jovial ple de nens i de zones de joc per als més petits. Amb l’arribada de la nova estació i les pluja que ha estat fent el parc desplega verdor per totes bandes. És un parc relativament nou, data del 1964, i està col•locat a la zona sud de la ciutat ocupant una gran zona terra de ningú on abans hi havia boscos i descampats. El parc acull la “Sala Polivalenta”, on es fan molts esdeveniments diferents com el seu nom indica, un llac molt gran, restaurants i bars i molts parcs infantils, rars de veure a Bucuresti.

A l’hivern es cobreix completament de neu i el llac es gela. És un dels millors llocs de la ciutat per tirar-se en trineu gràcies als desnivells i turons que hi ha. Cada cap de setmana des del novembre al març molts pares amb fills hi van per practicar esports hivernals. Aquesta zona de Bucuresti és de les poques que té cotes de nivell més altes del normal. La resta de la ciutat és completament plana però a Tineretului s’aixequen petits turons envoltant el llac i des d’allà es poden veure unes bones vistes de la ciutat, emmarcades pels arbres i la vegetació les puntes de les esglésies i dels edificis més altes treuen el cap.

En el parc es poden llogar bicicletes per molts poc diners i gratuïtament si s’és estudiant. Al ser tan gran està molt bé per donar-hi voltes sobre rodes. El dia que hi vam anar nosaltres estava verd i exuberant, ple de nens i de famílies. Després del parc vam visitar el cementiri catòlic, just al costat. En realitat volíem anar al Cimitirul Bellu, on ens havien dit que jeia el dictador Ceaucescu, enterrat secretament, i altres personatges importants romanesos però pel camí vam topar amb aquest petit cementiri i ens va sembla molt interessant. A Romania el 87% de la població és ortodoxa davant del 5% catòlics. Era el primer cementiri que rendia culte al catolicisme que veiem a Romania. Normalment els grups catòlics son els hongaresos residents a Romania o els alemanys de Transilvània que van marxar fa molt de temps. Alguns romanesos també ho són. El cementiri constituïa una barreja de noms i d’orígens molt interessants. Cognoms genuïnament alemanys compartien espai amb cognoms hongaresos, ucrainians, italians, francesos i d’altres procedències que intentàvem endevinar. Cada tomba contenia una història amagada darrere seu, molts eren morts de la 2a Guerra Mundial i altres durant el període de les revolucions al 1989. És estrany que a Bucuresti, la gran capital a Valàquia, emblema de l’ortodoxisme i de la cultura romanesa s’hi puguin trobar aquestes mescles i reminiscències d’un passat tan interessant i heterogeni que normalment es troben a Transilvània, Bucovina o Maramures. No obstant la prova és allà i Bucuresti no s’escapa tampoc del passat de la Romania a pedaços.

Ardei Umpluti sempre deliciós

2011-05-05T11:57:00.012+03:00

Fa un parell de dies vam decidir que necessitàvem tornar a degustar cuina tradicional romanesa. Dit i fet, ens vam encaminar cap el Hanul Berarilor, el nostre restaurant preferit de Bucuresti, i vam assaborir els deliciosos Ardei Umpluti. Per a mi potser és el millor plat que tenen a Romania. Es tracta d’un àpat de carn, compost d’un pebrot verd romanès (ardei) farcit d’una barreja de carn de vedella i porc i arròs. Els ardei es couen a foc lent i van acompanyats d’un sofregit de ceba i tomàquet. El plat és consistent però molt suau, la combinació del pebrot amb el farciment és molt gustós i harmònic. La carn i l’arròs es mesclen perfectament i agafen l’aroma del sofregit, embolcallats del pebrot cuit fan una combinació perfecta.

Els ardei es solen acompanyar d’una ració de smantana (la nata àcida romanesa) que aporta frescor i contrast al guisat.

Un bon lloc per assaborir Ardei Umpluti a Bucuresti és sens dubte el restaurant Hanul Berarilor Interbelic. Com a bons amants de la gastronomia hem peregrinat a diferents restaurant i provat les seves variacions del plat. També n’hem provat de casolans, fets amb amor a les cuines romaneses. Evidentment un plat casolà té més valor afegit però la versió del Hanul Berarilor és realment bona. El restaurant és un edifici de principis del segle XX d’estil neo-romanès. La decoració interior és impecable i el servei és atent i personalitzat. Diàriament fan espectacles de música tradicional i no tant tradicional a la sala central de l’edifici de manera que totes les sales restaurant tenen visibilitat del que està passant. Un plat d’Ardei Umpluti pot costar uns 4,5 € (18 lei) i són 450gr de menjar.

Només us podem recomanar que els proveu, pofta buna!

8 d'abril

2011-04-26T18:53:00.012+03:00

El dia 8 d’abril va ser molt especial per a nosaltres. Diversos esdeveniments van convergir a la ciutat i van convertir Bucuresti en una ciutat plena de vitalitat i d’ofertes d’oci. Al ser el dia Internacional dels Gitanos moltes festes i celebracions es van dur a terme a la ciutat. Per casualitat vam enganxar al parc de Tineretului, a prop de casa nostra, una festa de la comunitat gitana. A les 12 del migdia, desenes de gitanos tradicionalistes s’agrupaven i feien petar la xerrada (els homes amb els homes i les dones amb les dones). Botiguetes improvisades venien els productes elaborats per a ells com ara cassoles, faldilles, mocadors, menjar, joies... El Xavi i jo ens hi vam encaminar directament i ens vam barrejar amb la multitud. Les dones lluïen faldilles amb motius florals, mocadors de colors virolats i trenes molt llargues adornades amb cintes. Els homes portaven llargs mostatxos i barret d’ala ampla i rodona, vestien armilla i camisa. Mai havíem vist una concentració tan gran de gitanos tradicionalistes. Pensem que eren Gabori o Calderari, les úniques castes tradicionalistes que hi ha a Romania. Era estrany veure’n tants a Bucuresti perquè no solen viure a la gran ciutat, sinó en pobles perifèrics al nord o al sud del país.

Després d’aquesta experiència visual tan gratificant vam decidir tornar per la tarda a seguir amb la festa. I això vam fer, abans però vam passejar una mica pel nostre barri florit i olorós farcit de jardins.

Un altre cop al parc de Tineretului, els tradicionalistes havien desaparegut i en lloc d’ells hi havia els Tzigani, les castes de gitanos urbans, concretament del nostre barri, que portaven molta marxa i ja feia estona que ballaven al ritme de les orquestres de gitanos. Ens vam afegir sense pensar-ho ja que la música convidava a ballar. L’orquestra estava composta per vents metàl•lics, algun violí i un címbalom. Tocaven temes instrumentals i també acompanyant cantants que pujaven a l’escenari ocasionalment. La llàstima es que no hi Havia gaire gent, només els tzigani i nosaltres i la festa es veia una mica buida. Malgrat tot va ser molt emocionant.

Després de la festa a la tarda vam acudir al festival de curts anomenat “Next Festival”. És curiós la quantitat de festival de cinema que es fan a Bucuresti, gairebé 1 o 2 per mes. Aquesta edició va ser molt bona i vam veure propostes molt interessants de mols països: Xina, Espanya, Argentina, Irlanda, Romania, França, Alemanya, Bulgària...

Finalment per tancar la nit, vam anar a una altra festa amb més amics erasmus. Concretament al club Underworld, a gaudir amb música gitana mesclada amb ritmes balkànics i ska.

Un bon dia.

Amb tots vostès... La magnífica, la inigualable, l'espectacular Budapest Gypsy Symphony Orchestra

2011-04-13T22:57:00.003+03:00

La setmana passada hi havia concert. I quin concert! A la Sala Palatului (la més gran de la ciutat) omplia l'escenari una orquestra de "100 violins". A les butaques molt pocs llocs buits, tot un mèrit tenint en compte que és de les 10 sales d'espectacles més grans del món. Els 100 violins però no eren tals. Si que eren 100 músics 95 dels quals eren corda (molts violins, violes, violoncels, contrabaixos i uns quants címbaloms) i els altres 5 clarinets.

D'aquesta breu introducció potser molts us pregunteu què és el címbalom. Aquest instrument que s'associa als gitanos, el van portar cap al segle XIII des d'Iran o més enllà, i n'és el seu instrument estrella. És una espècie de piano que es toca amb baquetes, amb un so més metàl·lic i precís.

Comencem. Ja asseguts al nostre seient gairebé a dalt de tot vam gaudir de veure com la gent anava amunt i avall sense parar, semblant buscar quelcom o indiferents davant els últims avisos que el show anava a començar. I de cop, s'apaguen els llums i comença la festa. Com deixant ben clares les seves intencions des del principi comencen tocant el final de l'obertura de William Tell de Rossini (l'escena a càmera ràpida de A Clockwork Orange). Total que en menys de 30 segons ja estava tot el públic palmejant al ritme de la música com si fos la Marxa Radetzky. De primeres ens van semblar una orquestra molt animada que sabia com connectar amb el públic però ens feia por que tot el que vingués a continuació fos música "comercial" per a tots els públics. Amb la Laia ens miràvem quan ja a la segona peça el públic palmejava fins i tot les notes més tristes. Poc a poc però, els músics es van anar apoderant de l'escenari amb un curiós canvi de director/solista a cada tema i es van anar endinsant cada cop més en la música clàssica i tradicional hongaresa. A cada solista que sortia podíem escoltar matisos nous i unes melodies tocades de memòria i amb el cor. En aquesta primera part van deixar ben clar que porten la música a dins i que el que toquen els surt del cor.

Després de quinze minuts de descans van reiniciar l'espectacle aquest cop però amb temes molt més clàssics de mestres austríacs del segle XIX com Brahms o Strauss. Van interpretar obres que enaltien a Hongria, altres d'arxiconegudes com la Marxa Radetzky i alguna peça clàssica amb temàtica gitana, demostrant la seva immensa qualitat i alhora un definit i peculiar estil propi. Sense paraules ens vam quedar quan un rere l'altre treien dels seus violins sons inversemblants tan aguts que ni el cant de l'ocell més xic podria reproduir-los. Estàvem bocabadats, i la resta del públic també. I molt animats. Encara palmejaven a cada cançó, però ja no ens importava, estàvem massa abstrets gaudint d'aquells sons únics i irrepetibles. L'animació del públic va donar pas a l'exaltació dels músics quan van tocar, de tot cor, la Ciocarla (una cançó popular gitana emblemàtica, versionada per un munt de músics, des de George Enescu fins a Emir Kusturica) que va provocar la bogeria generalitzada i un munt de gent emocionada com a clímax del concert.

No contents amb l'espectacle que havien muntat, van posar-se al públic encara més a la butxaca fent dos bisos de cançons tradicionals romaneses que van fer rodolar més d'una llàgrima per les enrojolades galtes dels assistents. I ja per acabar, van concloure aquest fenomenal concert amb dues cançons jueves, una d'elles dedicada a totes les mares del món.

Només queda dir que vam quedar-nos, esglaiats, bocabadats, esmaperduts i caragirats. Va ser un dels millors concerts als que hem assistit mai i en recomanem l'experiència a tothom. Podeu, per començar, visitar la seva web aquí.

Feliç dia Internacional dels Gitanos!

2011-04-08T15:10:00.004+03:00

Des d'Oculta Bucuresti volem felicitar a tots els gitanos i les gitanes del món. Que gaudiu d'aquest dia tan especial!

Menjant sota terra

2011-04-05T17:02:00.002+03:00

A Bucarest les distàncies són grans i cada dia agafem el metro. Sota terra s'obre un "nou món" davant nostre on inexplicablement (bé, el fred ho explica) hi ha més comerços que a peu de carrer. Entre aquests comerços, algun de gastronòmic i, els més importants de tots, les Covrigarie!

Una covrigarie és una mini botiga on fan exclusivament covrigi (o pretzels com es diuen en anglès) que són com es pot veure en la imatge, llaços de pasta de pa suaus per dins i cruixents per fora, daurats al forn i que estan boníssims. Costen només 1 lei (uns 25 cèntims d'euro) i quan a mig matí l'estómac comença a protestar van genial per apaivagar la gana. Els dos tipus principals són els de sal i llavors de rosella i els de llavors de sèsam. Els no tan tradicionals però no per això menys bons poden ser amb pa d'olives, amb formatge i pernil dolç, o fins i tot, amb frankfurt.

El metro sempre va ple de gent menjant-se aquests llaços i les cues que es formen per comprar-ne a vegades són força llargues. Nosaltres, de tant en tant, ens deixem endur per la temptació.

Miss Piranda 2011

2011-04-01T20:07:00.009+03:00

Aquesta noia que veieu a la imatge superior és la guanyadora de Miss Piranda 2011. El seu nom és Cristina Pucean, de setze anys. Miss Piranda és un esdeveniment important dins de la comunitat gitana de Romania, es tracta d’un certamen de bellesa on a part de tenir qualitats físiques s’ha de tenir bones aptituds per ballar la dansa del ventre. Nosaltres n’havíem sentit a parlar i estàvem encuriosits per assistir a la celebració. Amb el nostre amic Jose, ens vam encaminar un diumenge a la tarda a la Sala Polivalenta, un poliesportiu al bell mig del parc Tineretului. Quan vam arribar-hi hi havia una gran concentració de gitanos a la porta. De fer crec que érem els únics paios que hi havia per allà. Ens vam posar al final d’una cua molt lenta i de seguida els gitanos del voltant ens van començar a preguntar entre rialles si no ens havíem equivocat de lloc i si érem “tzigani” espanyols. Hi havia una excessiva seguretat per entrar a la sala. Tot de policies custodiaven l’entrada i ens van escorcollar de dalt a baix buscant pistoles o encenedors. Molt estrany tot plegat perquè era un espectacle familiar amb nens i adults, de diumenge a la tarda. No vam entendre tants controls i seguretat, però, com sempre els gitanos pateixen una forta discriminació en aquest país.

Un cop dins l’espectacle va començar. La veritat és que no era tal i com ens l’esperàvem. Nosaltres creiem que veuríem una lluita aferrissada entre les concursants. Una espècie de marató de la dansa del ventre però no va ser així. Vam estar dues hores ben bé veient i escoltant actuacions de “Manele” dels grups més importants del país. El “Manele” és la música pachanga dels gitanos, una mescla de cants aràbics, reggeton i ritmes gitanos. Amb violins i orguenets elèctrics a tot drap. Al cap de tres actuacions ja ens n’havíem cansat, però vam aguantar el tipus per veure a les candidates a Miss Piranda. El públic al principi no estava gaire entregat i estaven tots parlant entre ells però després la cosa es va anar animant i van acabar sortint espontanis, sobretot adolescents, a ballar la dansa del ventre o ballant entre ells seguint el ritme del “Manele”.

Els nens petits s’ho passaven molt bé, els adults menjaven crispetes i aprofitaven per fer relacions socials i els joves s’unien en petits grups i donaven voltes per allà. Finalment van sortir les ballarines! Quinze candidates de entre 16 i 22 anys procedents de totes les regions de Romania. Ens van demostrar els seus encants ballant totes juntes i després cadascuna individualment. El jurat els posava nota després de cada actuació. Això es va posar més interessant! Curiosament les més ben dotades rebien les millors puntuacions. Hi havia ballarines realment bones i d’altres de no tant. Després d’aquesta ronda tocaven més actuacions de “Manele” però ja va ser massa pels nostres timpans i vam decidir marxar.

Posteriorment es farien més proves de ball i s’elegiria la guanyadora a qui se li va donar un premi de 100 milions d’antics lei, és a dir 2500€ aproximadament. Tota una nova experiència però amb una vegada n’hem tingut prou. Us adjuntem un vídeo resum del que va ser la festa fins on nosaltres vam arribar a veure.

Brots verds!

2011-03-25T21:07:00.011+02:00

Ja és aquí, oficialment la primavera ja ha arribat a la ciutat. No sabeu el bé que ens fa! Per fi el dur i persistent hivern ha deixat pas a la primavera. Ha costat, i durant tot el mes de març el Sol ha vingut i ha marxat, com jugant a fet i amagar amb nosaltres però finalment la calor ha guanyat al fred i la ciutat s’està preparant per l’explosió de colors que vindrà a continuació.

Els primers indicis de primavera els vam tenir la setmana passada quan per casualitat passejant pel nostre carrer vam veure els primers brots verds que naixien de les branques sense fulles. El nostre barri és molt tranquil, residencial majoritàriament, i es caracteritza pels blocs comunistes que tanquen tot l’espai. El que no sabeu és que aquests blocs vénen amb jardins semiprivats incorporats i en aquests jardins durant l’hivern hi regna la desolació i l’anarquia perquè els arbustos perden totes les fulles i la neu ho colga tot. Realment a l’hivern fan llàstima i et preguntes per què hi són. Però la resposta ve sola quan enmig de la tristor de les branques apareixen els petits bulbs verds tot anunciant un temps millor. Ara sabem per què serveixen aquests jardins. Gràcies a ells hem après a valorar les estacions i a ser conscients de l’entorn que ens envolta. Ens hem fet més observadors i percebem la naturalesa a prop nostre. Durant el dia desenes de pardals s’amaguen entre les branques i se’ls sent cridar entre la malesa. Quan de temps fa que no sentíem cantar un pardal? Famílies de gats tenen la seva caseta en aquests jardinets i encara ens meravellem de com han pogut resistir l’hivern. No com els pobres coloms que morien congelats a la neu i ens trobàvem el seu cadàver estès dramàticament damunt la capa blanca esperant ser devorats per algun gat o gos. Aquests dies de bo hem vist a més d’un senyor gran llaurant la terra i fent neteja del tros per preparar el terreny a la nova estació. Els arbres desolats han estat podats i algunes tulipes i campanetes d’hivern han tret el cap anticipadament quan encara hi quedava una mica de neu.

Ara però, és el torn dels brots verds! Amb ells l’església del barri ha tornat a lluir i les parades de flors s’han omplert de mercaderia olorosa.

És el moment del Sol, de l’alegria, de la verdor i els colors. Visca!

http://www.youtube.com/watch?v=VTR0CjHFFCo

Herastrau

2011-03-14T20:29:00.009+02:00

Quan no està coberta per la neu, Bucarest és una ciutat amb un munt de parcs verds plens de flors i vegetació que serveixen de pulmó a una ciutat ocupada en la seva totalitat pels cotxes. De tots els parcs, el més important i característic de la ciutat és l'Herastrau.

Un parc immens, de més de 2km² on joves bucurestians passen els calorosos dies d'estiu fent pícnic, o les famílies lloguen bicis (gratis) per recórrer el parc de cap a peus (atenció, després de fer els 4km que això representa caminant, crec definitivament que és millor fer-ho amb bici). És un símbol de la ciutat i el que el fa tant especial és el llac central per on es poden fer mini-creuers, o llogar barques de rems; el parc es distribueix al voltant del llac i s'hi pot trobar des de restaurants amb terrassa, fins a un camp de golf.

Ara bé, l'atractiu més gran del parc és potser el museu Satului, que és un recull d'arquitectura vernacular de Romania en un espai a l'aire lliure. Si hi ha sort quan visites el museu et pots trobar amb parades de menjar típic i amb grups de música tradicional. És un dels millors llocs de la ciutat. A més, el parc recull un munt d'opcions lúdiques com parcs infantils, parades de menjar, pistes d'skateboard o un jardí botànic. També, arreu del parc podem trobar diverses estàtues de personatges famosos romanesos o d'arreu.

En definitiva, podem dir que el Parcul Herastrau és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat i de visita obligada per aquells qui els agradi la naturalesa i fugir per uns moments del caos urbà.

Mărţişor o l’hipotètic començament de la primavera

2011-03-01T19:14:00.009+02:00

Avui, dia 1 de març es celebra a Romania, Bulgària i la República de Moldova la festa tradicional de Martisorul. La paraula prové del mot martie que significa març en romanès. Aquesta festivitat d’origen pagà representa el començament de la primavera i també el triomf del bé sobre el mal, l’escalfor sobre el fred o l’alegria sobre la tristor. És típic que els nois regalin a les noies una espècie d’amulet fet amb fils vermells, representant la primavera, i blancs, l’hivern, entortolligats que subjecten un petit objecte. També és possible regalar una polsera de fils vermells i blancs. Aquests regalets es diuen Martisoare i es poden trobar a la centenars de parades que omplen la ciutat durant aquests dies. També, a part de del Martisoare, els nois regalen a les noies un ramet de flors. Les més comunes són les campanetes d’hivern (galanthus), les que primer floreixen quan encara queda una mica de neu al terra. I neu és el que precisament ha despertat avui a Bucuresti. Un cel blanc i uns quants flocs ens han desitjat bon dia aquest matí. No ens oblidem, evidentment del fred implacable. I és que certerament el país està molt emocionat amb l’arribada de la primavera però nosaltres no ens ho acabem de creure tot això, perquè primavera el que se’n diu primavera encara no l’hem vist. Però bé, l’encant del Martisor és innegable. El seu origen es remunta als tracis quan honoraven al seu déu Marsyas Silen i posteriorment la festa romana en honor al déu Mart. Les dones s’adornaven amb monedes lligades amb fils vermells i blancs per tenir un any productiu.

Malgrat el fred persistent, ens deixem contagiar per l’esperit primaveral i us desitgem a tots un feliç Mărţişor!

El timo de l'estampita

2011-02-09T09:04:00.003+02:00

Hi ha una pel·lícula romanesa que ha tingut molt de ressò mediàtic en els últims temps, fins i tot permaneixent en cartellera (la espanyola) durant mesos. Es tracta de "Historias de la edad de oro" que mostra un seguit de curtmetratges de l'última època del comunisme personal de Ceausescu basats en llegendes urbanes d'allò més inversemblants. De la primera a la última són retrats àcids i divertits de la societat que van passant de ser molt còmics a una mica ombrívols. Molt bona pel·lícula, la recomanem.

Una llegenda que ens va cridar l'atenció era la dels dos joves que van de casa en casa, picant als timbres i demanant mostres d'aigua per analitzar-ne la qualitat. Mostren les seves credencials de l'ajuntament, i la gent, cansada que l'aigua els surti marró, els dona una mostra amb una de les seves ampolles buides. Ells després agafen totes les ampolles de vidre i les duen a reciclar on els donen un bon grapat de diners.

Aquesta història i d'altres, van passar, o no, als anys setanta i vuitanta quan Romania estava passant un moment difícil. Ara, amb la crisis mundial tornen a ser temps difícils i la gent se les empesca totes per tirar endavant. Sense anar més lluny, ahir van trucar al timbre de casa. Normalment no obrim a desconeguts, però com que vam veure pel visor que era un home uniformat vam decidir veure què volia. Era un home de mitjana edad, uniformat amb un mono blau i amb una acreditació penjant-li del coll. Al terra hi tenia una ampolla groga i gran d'aquelles de fumigar. Ens va començar a explicar en un romanès rapidíssim que venia de part de l'administrador, que hi havia insectes als pisos i que necessitava fumigar. Que el producte era incolor, inolor i que no era tòxic.

Nosaltres, estranyats, no el volíem deixar passar ja que mai hem vist bitxets per casa. Va tornar-nos-ho a explicar, insistint que era important i que era una plaga. Al final vam cedir i l'home es va posar a ruixar les cantonades de casa nostra amb el totpoderós químic. A darrere la nevera es va emocionar perquè havia trobat els insectes, però quan vam arribar nosaltres ja no hi eren. En trenta segons havia acabat. Llavors ens va preguntar quants metres quadrats tenia el nostre pis. Quaranta, vam dir-li. Llavors va dir no se què de 3 lei i ens va demanar la calculadora. Estranyats, l'hi vam donar i va intentar fer el difícil càlcul de 40x3 sense èxit fins que el vam ajudar. Un cop amb el resultat de 120 en pantalla ens va començar a demanar aquella quantitat, que vindria a ser 30€ per ruixar uns pocs mil·lilitres d'aigua. No li vam donar temps a acabar la frase que ja l'havíem fet fora amb un sonor "La revedere". Ell queixant-se de que parlaria amb l'administrador i ens passaria la factura. Evidentment l'administrador no en sabia res de tot això.

Com a final de l'anècdota remarcar que quan, mitja hora després, sortíem del portal de casa per anar a fer la compra, ens vam creuar amb els policies del barri que venien, suposadament, a investigar el cas.

Centrul Vechi

2011-02-03T23:56:00.014+02:00

El “Centrul Vechi” és el centre històric de Bucuresti. Malgrat l’aspecte de ciutat ex comunista i caòtica, hi va haver un temps en que Bucuresti era una ciutat emmurallada i planificada. La primera muralla que protegia la ciutat data de la segona meitat del segle XIV. Ja en el segle XV Vlad Tepes, o més conegut com a Dràcula, va establir Bucuresti com a Capital de Valàquia i va traslladar-hi tota la cort. És a partir llavors quan el Centrul Vechi es va començar a farcir de petites esglésies ortodoxes, de comerços, de cases benestants, d’edificis administratius... Les ordenances que dictaminaven els carrers i la parcel•lació venien donades d’arquitectes que es van encarregar de dirigir la ciutat durant els segles següents. Finalment al segle XIX i a principis del XX, una època pròspera i d’expansió, el Centrul va acabar d’agafar la imatge que té avui en dia, en veure’s completat per les cases dels rics comerciants totes elles patrimoni històric a l’actualitat.

Durant els anys comunistes el Centrul Vechi va perdre el seu glamour i es va abandonar a la degradació. Els edificis no es cuidaven ni es rehabilitaven i les vivendes van començar a envair el que abans havien sigut cases-taller riques i boniques. Alguns edificis comunistes també van intentar infiltrar-se al territori ancestral de la ciutat.

A partir dels anys noranta es va prendre consciència de la importància del patrimoni històric i es van començar les tasques de rehabilitació, molt a poc a poc això sí. La Universitat Ion Mincu de Bucuresti va fer estudis i es va dictaminar tot el pla d’atac.

Actualment el Centrul Vechi representa una de les zones més boniques i especials de la ciutat. Les formes elegants dels edificis neoclàssics es barregen amb les esglésies de l’edat mitjana. Els carrerons empedrats i estrets (i sense cotxes quasi!) ens porten a racons amagats i màgics. La ciutat està invertint molt en rentar-li la cara al seu centre, ara ple de pubs, karaokes, discoteques, botigues de disseny, cafès, restaurants, botigues de no tant disseny... El Centrul és la part amb més vida de la ciutat, on surt tothom de nit i on cada tarda quan fa bon temps es concentren a les terrassetes centenars de romanesos.

Per desgràcia encara hi ha molts carrers que estan aixecats i molts edificis que estan fets pols. A l’hivern el Centrul perd una mica la seva vida i hi regna el caos un altre cop, imposat per la neu i el gel. Esperem per això que amb la primavera torni a agafar embranzida i segueixi sent un punt de referència pels bucurestians.

Margeanului

2011-01-24T21:03:00.009+02:00

A la universitat fem una assignatura que tracta sobre la pobresa, concretament sobre les condicions infrahumanes d'habitatge en que viuen molta gent de Romania (i del món). El treball de camp ens ha dut a explorar un dels barris "difícils" del sud de la ciutat, Margeanului. Havíem de caminar per la zona i parlar amb tanta gent com poguéssim de com eren les seves cases, quanta gent hi vivia, qui les havia construït...

El barri, que es troba a l'extrem de la ciutat, comunicat amb un parell de línies d'autobusos, entre blocs comunistes dels anys 80 i antics camps de conreu que poc a poc es van convertint en noves urbanitzacions, és un dels exemples del caos urbanístic de la ciutat. Preexistent a la dictadura, el composen una trentena d'estrets carrers paral·lels on hi ha petites cases autoconstruïdes. Alguns dels carrers encara no estan asfaltats i, quan ha plogut o nevat de forma extensiva, s'omplen de fang i és molt difícil de caminar-hi. Els altres, en canvi, són tranquils i sense gairebé cotxes (tot un luxe a Bucarest), la gent s'està tafanejant a fora de les seves cases i els nens juguen al carrer. En quant a equipaments i serveis, s'ha de dir que tot i ser un barri "marginal", hi ha unes quantes escoles, esglésies, cementiri i, al carrer principal que articula el barri botigues de tota mena. El que hi falta potser són parcs o espais públics.

Les cases són peculiars. En els últims 40 anys les famílies s'han anat construint com han pogut casa seva. Hi ha algunes cases que fan molt bona fila i d'altres que es cauen a trossos. En alguna es pot veure l'improvisat aïllament de blocs de porexpan sense cap mena d'acabat exterior i en d'altres és impossible imaginar-se que hi viu algú ja que estan en ruïnes. També sobta trobar-se allà al mig alguna opulent casa de 4 plantes d'un color verd llampant o cases amb el mur exterior d'un trencadís hortera.

Hem aconseguit parlar amb molta gent que ens ha aportat dades interessants. Moltes de les cases estan superpoblades ja que potser hi viuen en 2 habitacions gairebé 10 persones. Sembla ser que la majoria tenen llum i aigua, cosa que significa que tot i ser cases de construcció pròpia tenen la "cèdula d'habitabilitat". Cap veí ens ha manifestat cap mena d'inquietud per la seguretat en el barri. Els nens ens han vingut a parlar encuriosits, demanant-nos que els féssim fotos i alguna persona s'ha negat a parlar amb nosaltres de males maneres.

Estem contents que hem pogut conèixer de primera mà un barri perifèric de la ciutat. En un futur no molt llunyà ens agradaria veure'n d'altres per a tenir cada cop més una idea clara de Bucarest.

Mămăliguţă cu brânză şi smântână

2011-01-08T18:03:00.014+02:00

Ara que han passat les festes i que encara estem tots fent la digestió dels grans banquets de Nadal us presentem aquest plat romanès. No és massa lleuger però és molt gustós i agrada a tothom que el prova per primer cop. La mamaliguta cu branza si smantana s'acostuma a servir com a entrant als restaurants però es pot prendre en qualsevol situació que es vulgui. És un senzill i molt típic plat de Romania ja que combina tres dels grans productes per excel·lència de la gastronomia romanesa: la smantana (la nata agra molt cremosa), la mamaliga o mamaliguta (polenta, una pasta feta a partir de farina de blat de moro) i el branza (formatge de cabra amb gust molt intens i salat, es serveix ratllat).

La mamaliga és històricament el menjar dels pagesos i s'utilitza com a aliment base, substitut del pa moltes vegades, a les regions rurals de Romania. No té greixos ni colesterol i és rica en fibra. Constitueix la base de molts plats romanesos i també la trobem com a acompanyament a les carns a la brasa o als guisats. En sí mateixa no és molt gustosa però combinada amb el branza fa una simbiosi perfecta, els sabors es compenetren i la smantana ho acaba de lligar tot. Aquest plat s'ha començat a incloure als restaurants fa unes dècades i és del més barat que es pot trobar si es vol menjar a fora. Sol costar uns 8-10 lei que serien uns 2-2,5€, molt econòmic però si es fa a casa encara és més econòmic ja que el paquet d'un kilogram de farina de blat de moro costa 1 leu (25 cèntims d'euro).

Recomanem fervorosament provar la mamaliguta cu branza si smantana almenys una vegada si es visita Romania. És com l'ànima gastronòmica del país, un plat deliciós saludable i energètic. Molt senzill i molt innocent però que mai decepciona. La mescla de sabors és inesperada i quan acabes te'n quedes amb ganes de més. Per als més valents, podeu provar la variant que inclou també un ou ferrat.

La multi ani!

2011-01-01T14:30:00.012+02:00

Des de Bucuresti volem felicitar a tots els nostres seguidors l'any nou que ara comença. Us agraïm sincerament el vostre suport. Moltes gràcies i feliç 2011!!

Aquí no es pren raïm però es beu "vin spumat" una espècie de cava i es llencen petards i focs artificials. Malgrat els -10ºC molta gent va sortir al carrer a celebrar el començament del 2011, a diverses places importants es van fer espectacles pirotècnics i es van muntar escenaris amb concerts per tota la ciutat. Va ser una nit innoblidable, la ciutat estava preciosa i alegre.

Us deixem amb una imatges que resumeixen breument la nit de cap d'any a la capital Romanesa. Fins la propera!

Budapest, una agradable sorpresa

2010-12-31T12:52:00.004+02:00

Si voleu llegir més sobre la nostra escapada a Budapest, visiteu viatjant

La dansa dels ossos

2010-12-22T09:38:00.005+02:00

Una tamborinada ens ha despertat aquest matí. Era un soroll ensordidor que venia del carrer i, encuriosits, hem sortit al balcó. a un grup de gent en rotllana, uns amb tambors, altres fent una dansa circular amb un cap d'os i... bé, serà millor que veieu el video.

És una dansa tradicional de Moldàvia que es celebra pel solstici d'hivern i té més de 2000 anys d'antiguitat. Serveix per a espantar els mals esperits i així, començar purificat el nou any. Els homes porten una pell i un cap d'os a sobre les espatlles i es van moment de forma semicircular. Els tamboriners van tocant la melodia i de tant en tant tots canten la cançó. Aquesta antiga festa pagana acaba amb la mort de l'os, dels mals presagis, i reneix cada any per aquestes dates.

Ja és Nadal a Bucarest

2010-12-16T15:09:00.005+02:00

Tot i estar una mica decebuts perquè encara no està a ciutat coberta per la neu, aquesta setmana hem intentat gaudir al màxim del nadal. Hem passejat per Cismigiu, el nostre parc preferit, i hem pogut veure totes les paradetes amb menjar tradicional, regals... És un lloc molt agradable ja que està molt ben cuidat, té racons sorprenents i de tant en tant, acull algun esdeveniment interessant de la ciutat. També hi un arbre de nadal de més de 10 metres d'altura i, atenció, una pista de patinatge sobre gel. Ens ha faltat temps per llogar els patins i posar-nos a donar voltes amunt i avall. I sense caure'ns!

També aquesta setmana hem assistit al concert de nadal de l'Universitat de Bucarest, celebrat a l'Aula Magna de la facultat de dret. En aquest concert hem pogut escoltar 25 cançons, entre elles, moltes nadales romaneses o en anglès i altres cançons d'un repertori clàssic. Els cantants eren el cor de nens de l'ONB (Òpera Nacional de Bucarest) i també participaven en el concert el cor i l'orquestra de l'UB. Visca l'esperit nadalenc.

Tot i que mentre escric aquestes paraules torna a nevar, no sabem perquè, mai acaba de quallar. Ja en van 3 o 4, de nevades. Això si, el fred que mai falti.

Volem Sarmale!

2010-12-12T13:19:00.014+02:00

Ara que s’apropa Nadal ens agradaria delectar-vos amb una de les receptes típiques romaneses, especial per aquestes dates. Es tracta del Sarmale el plat per excel•lència de la cuina romanesa, el més representatiu i gustós. El Sarmale és un plat d’origen turc. Els otomans el van portar des de Constantinoble, allà l’anomenen Sarma, i els romanesos ben aviat el van adaptar a la seva gastronomia. El Sarmale es pot menjar sempre però és especialment devorat al dia de Nadal i durant les celebracions d’any nou.

En què consisteix? Doncs en una barreja de carn picada que acostuma a ser porc i vedella mesclada amb arròs i envoltada amb una fulla de col o de parra. La fulla de col/parra pot estar en escabetx o al natural. Es fan uns farcellets amb aquets ingredients i es deixen bullir coberts de brou durant uns 80 minuts. Alhora de servir-se s’acompanya amb mămăligă (polenta en romanès) i smântâna (nata agra molt cremosa). És un plat molt calòric i que omple molt, perfecte per a les baixes temperatures hivernals. Les dues variants són delicioses, la fulla de col (varză) té un gust més suau i el plat esdevé més melós i amable mentre que la fulla de parra (vita) té un gust més estrident i el contrast de gustos és més interessant. La mămăligă i l’smântâna posen un contrapunt perfecte en aquest plat tan rodó. Bon profit o pofta buna!

Sarmale in foi de varza

Sarmale in foi de vita

Neu a Bucuresti... per fi!

2010-12-10T19:31:00.011+02:00

A petició d'un seguidor del blog hem decidit penjar algunes fotos de com ha estat la primera nevada a Bucuresti. En realitat han sigut "4 flocs" i no ha quallat gens, al cap de poc brillava el Sol i el cel era blau. Però ha fet molt de fred tot el dia. Com a bons barcelonins ens hem emocionat molt al veure nevar aquest matí només llevar-nos, feia dies que desitjàvem veure neu! Ahir estàvem a 16ºC i avui a 0ºC, en una nit sembla que el nostre desig s'ha complert.

I ara un petit video, és molt poc espectacular però així podeu veure com és el nostre barri i la tranquilitat que es respirava a les 10 del matí. La revedere!

Estem preparats! Doneu-nos xampany! Anem amb els gitanos!

2010-12-04T12:56:00.006+02:00

Si voleu llegir més sobre el nostre "Gypsy Weekend", visiteu viatjant

Des d'uns altres ulls

2010-12-01T18:08:00.007+02:00

Els pares de la Laia han passat una setmana a Bucarest i repetim l'experiència d'explicar la ciutat des d'altres ulls. Es tracta de Hanul Berarilor, o traduït la Fonda Cervesera, un dels millors llocs per menjar de la ciutat. Aquest elegant palau, amb una gran terrassa a l'estiu ofereix tot tipus de manjars romanesos com cascaval rebossat o unes salsitxes molt sucoses. A més, cosa estranya, el servei és d'allò més impecable.

Lipscani és el carrer més important del centre. Actualment l'estan restaurant i quan acabin serà un dels principals atractius de la ciutat. Tot el centre és una zona amb molta vida, tant de dia com de nit. És diferent de la resta de la ciutat on els carrers són amples i sorollosos. Aquí, en canvi, gairebé no hi passen cotxes i s'hi fa agradable passejar. A més, hi ha molts restaurants, esglésies i algún que altre museu.

També al centre, darrere del Banc Nacional, s'hi fa un mercat "ambulant" cada cap de setmana on venen des de música fins a antiguitats. També s'hi instal·len músics al carrer com es pot veure en la fotografia o, de tant en tant, es fa algun concert o altres activitats.

Aquesta és l'església del patriarcat. Vindria a ser la catedral ortodoxa de Romania. D'aquesta església en podem explicar una anècdota molt divertida. Està just al cantó d'Unirii (la "plaça" central de la ciutat) i un dia, passejant per la zona, vam veure com milers de persones, beates la majoria, feien cua en direcció a l'església. Una cua de més de mig quilòmetre de llarg (sense exagerar). Resulta que havien dut al Patriarcat les despulles d'un sant o algun "amulet" per l'estil. La gent que feia cua durant hores, duien sempre flors. Aquestes flors, un cop dins l'església, es beneïen i les duien a casa per estar protegits.

El parc més gran de la ciutat és el Parcul Herastrau. Probablement també és el més bonic ja que està molt ben cuidat. El vam visitar per últim cop en plena tardor i la paleta de colors anava des dels verds més clarets fins als marrons més foscos. Una explosió de colors per als nostres ulls. No em vull ni imaginar com deu ser en ple hivern tot blanc. En aquest parc a més s'hi poden fer un munt d'activitats, des de passejar-s'hi en bici, visitar un museu d'edificis tradicionals de Romania o jugar a golf. Té zones per nens, un skate-park, pistes de tenis, un llac gegant i un munt d'estàtues curioses a més de zones verdes perfectes per a fer un picnic quan arribi l'estiu.

Per sort, a prop de casa tenim un mercat de fruites i verdures on podem fer part de la nostra compra setmanal a bon preu. És un dels millors llocs on podem practicar el nostre, de moment, macarrònic romanès. Hi ha alguns productes que costen de trobar però d'altres que són de molt bona qualitat com les patates o les albergínies. També hi comprem pomes, llimones, raïm, enciam ceba, pastanagues... vaja, tota la fruita i la verdura.

És un mercat de flors. Les flors són omnipresents a la ciutat. A nosaltres ens agraden especialment les Dahlies. Ara mateix en tenim una de lila a casa. És un goig poder caminar pertot i trobar a cada racó tot tipus de flors diferents a les floristeries. No sabem ben bé perquè però ens dóna la impressió de que és el comerç més estès a la ciutat.

El Quim, la Laia i la Lola amb el riu Dîmbovita al fons. Esperem les vostres impressions als comentaris de l'entrada. Si us ve de gust podeu fer-nos cinc cèntims de la vostra estada a Bucarest i a Romania.

Ateneul Roman

2010-11-25T23:13:00.024+02:00

L'Ateneul Roman és la joia de la corona de Bucuresti. Per a molta gent es tracta de l'edifici més bonic de la ciutat. Com un Palau de la Música a la romanesa. Un edifici del segle XIX d'estil neoclàssic i ornamentat amb molts motius d'Art Noveau. Un exemple clar del romanticisme romanès on s'hi exalten els valor de la música, la cultura i la pàtria. Aquesta última representada a les pintures murals que decoren la sala de concerts i que evoquen la història de Romania. Realment és molt bonic, però per mi el millor és el que s'hi troba a dins: la millor oferta de música clàssica al millor preu. L'Ateneul és la seu de l'orquestra simfònica de Bucuresti, l'anomenada "Filharmònica George Enescu" que no tenen res a envejar a l'OCB. Setmanalment hi ha propostes musicals tant per orquestra simfònica com per música de cambra, així com també recitals de piano (aprofitant que és l'any Chopin) on conviden grans estrelles de la interpretació. Hi ha abonaments setmanals per a la música simfònica i també abonaments anuals només per la música de cambra.

El programa de la filharmònica és sempre sorprenent i molt complert. Acostumen a interpretar tres obres, dues d'algun autor romàntic i la tercera d'un autor contemporani. Incondicionalment una de les tres obres és per orquestra i solista, fet que aporta molt valor afegit al concert perquè pots contar amb la presència d'algun músic jove romanès molt brillant que esgarrapa les millors interpretacions. Pels solistes escullen músics del propi país que estan començant la seva carrera però que ho donen tot a l'escenari i que tenen molta qualitat. De les tres obres que s'interpreten almenys una és molt coneguda, per posar un exemple: Bolero de Ravel, Romeo i Julieta de Prokofiev o Peer Gynt de Grieg. Els altres temes no sempre són coneguts però són elegits amb molt bon criteri de manera que el concert sempre queda molt ben compensat.

En el programa del 2010 s'han interpretat obres de Schumann, Ravel, Txaikovsky, Lizt, Brahms, Anatol Vieru, Matthus, Prokofiev, Wagner, Mahler, Adrian Pop, Chopin, Grieg, Sibelius, Nielsen, Musorgski, Rahmaninov, Haciaturian, Puccini, Mozart, Bruckner... i altres.
El millor de tot és que l'entrada és molt assequible. Com que l'espai és petit i hi ha visibilitat i sonoritat perfectes des de tot els punts, totes les entrades costen el mateix. El preu per assistir a un concert de la Filharmònica George Enescu oscil·la entre els 8€ i 8,5€ depenent si és dijous o divendres. La música de cambra encara és més econòmica i els recitals acostumen a ser més cars perquè porten als millors músics internacionals.
Potser una de les coses que més m'agrada és que tens l'oportunitat de seure molt a prop dels músics i per tant l'experiència de la música en un lloc tan privilegiat és quasi sempre sublim. Pels amants de la música clàssica, és una visita obligatòria si veniu a Bucuresti, no us decebrà.

Damian Draghici

2010-11-21T11:13:00.002+02:00

La setmana passada vam anar a la Sala Palatului a gaudir d'un concert de jazz on l'estrella era en Damian Draghici, el millor músic de flauta de Pan del món. La crítica el lloa per ser capaç de tocar aquest instrument de manera virtuosa. Pot treure-li unes notes a l'instrument que ningú més al món és capaç d'aconseguir; això és gràcies a que mou la llengua 4 vegades més ràpid que el normal.

Amb ell hi havia un pianista, un baix, un percussionista i un clarinet. Tots ells magnífics. A més, a mig concert s'hi va unir la Diane Schuur, una cantant i pianista cega amb 2 Grammys al seu palmarès. Aquest elenc de músics ens va deleitar amb versions dels grans mestres del jazz com ara John coltrane o Miles Davis entre d'altres.

Un altre dels factors especials del concert va ser el lloc on es feia, la Sala Palatului, l'edifici dels mítings de Ceausescu reconvertit en una imponent sala de festes. En aquesta sala hi ha un programa molt divers de música i és on es reuneixen el millor i el pitjor del panorama musical bucarestià.

Us deixo amb un fragment (de molt mala qualitat el vídeo) del concert per a que veieu més o menys de que anava la cosa!

Una mirada diferent

2010-11-14T15:32:00.031+02:00

La Marga ens va venir a visitar fa unes setmanes. La seva estada a Bucuresti va ser curta però molt intensa! Vam procurar mostrar-li l'essència de la ciutat i ella mitjançant la seva càmera va recollir unes quantes imatges molt interessants. En aquesta entrada us presentem el seu punt de vista.

Aquest és el Palau del "Poble". Un edifici monstruosament gran fet a encàrrec del dictador Ceaucescu. L'edifici s'utilitza per albergar el govern però estava destinat a acollir tota l'administració comunista de Ceaucescu. Diuen que el mateix que està construït per dalt està construït sota terra també. Ningú ens ha dit que hi ha al subsòl però abans s'hi trobava la seu del servei secret comunista i un túnel que connecta directament amb l'aeroport de Baneasa.

Donar la volta a aquest edifici suposa una empresa esgotadora i interminable. Al seu voltant només hi ha descampats i desolació on abans hi havia hagut el centre històric de la ciutat.

La ciutat té grans carències d'espai públic des del punt de vista del vianant. Bucuresti és una ciutat pensada pel cotxe, com moltes altres, i el vianant i les bicicletes queden en un trist segon terme. Malgrat que la ciutat té molts espais verds i parcs preciosos per caminar, les voreres estan plenes d'obstacles com ara cotxes, gossos, poc espai o arbres inoportuns.

Molt a prop del Palau del "Poble" hi ha aquest parc tan meravellós. Es tracta del parc Cismigiu, un lloc refinat ple de flors i vegetació, molt popular entre els ciutadans. S'hi accedeix per una gran avinguda plena de flors i a banda i banda s'hi troben recons secrets amb escultures i vegetació diversa. Al parc hi ha un llac, un element que no pot faltar mai als parcs de Bucuresti.

Al casc antic de la ciutat es troba aquesta joia de l'arquitectura i la gastronomia. Es tracta del "Caru cu Bere" una antiga cerveseria que ara és el restaurant més popular de la ciutat. L'edifici del segle XIX és de l'estic neogòtic i està perfectament restaurat. Realment et sents com si estiguessis dins un castell medieval. El menjar és deliciós, es serveixen plats tradicionals romanesos a uns preus molt econòmics. Per posar un exemple, el menú d'estudiant costa 3 euros i un sopar complet amb beguda, 500 ml de cervesa de la casa, entrant, plat principal i postres costa uns 10 euros per persona. És un lloc IMPRESCINDIBLE de visitar si es vol conèixer Bucuresti.

Aquesta és la facultat d'arquitectura Ion Mincu, on estudiem. L'edifici del segle XIX està construït amb l'estil propi romanès d'aquest segle, una espècie de neogòtic barrejat amb alguns elements orientals i elements clàssics. Per desgràcia ara mateix l'estan rehabilitant i les classes s'imparteixen a una ampliació de l'edifici més moderna. L'edifici es troba molt a prop del Km 0 de la ciutat al bell mig de tot.

El Museu Satului. Un museu a l'aire lliure al costat del parc més gran i més bonic de tots, el Parc Herastrau. Aquest museu construït als 30 es tracta d'un recull de l'arquitectura tradicional romanesa. S'hi poden trobar reproduccions de les cases típiques de cada part del país així com també algunes esglésies, molins i petites barques. Als caps de setmana hi ha un mercat de productes artesans romanesos com ara ceràmica, objectes de vímet, roba tradicional i també formatges, embotits, zacusca, mel o conserves. El dia que vam venir nosaltres feien un festival i vam poder enganxar diverses actuacions musicals molt autèntiques. Si es vol conèixer una mica més de Romania sense sortir de Bucuresti, aquest és el lloc ideal per fer-ho.

Papanasi

2010-11-04T11:44:00.010+02:00

Iniciem aquesta secció sobre gastronomia romanesa amb el postre tradicional per excel·lència: el Papanasi (pronunciat papanash).

Aquesta bomba calòrica, que es pot prendre com a plat únic ja sigui per dinar o per sopar, és una espècie de rosquilla gegant suau i esponjosa per dins i cruixent per fora. Se'n serveixen dos unitats culminades per una bola cruixent de les mateixes característiques. A més també va amb nata líquida i colís de fruites del bosc. Quantitats ingents. La combinació de gustos és explosiva pel paladar. Exquisit, tant que ens n'hem tornat uns addictes i en mengem sovint.

Si aneu a Romania no deixeu de tastar-lo. Un bon lloc on menjar papanasi i altres plats tradicionals romanesos és el restaurant Caru cu Bere del qual parlarem en una altra entrada.

Autobiografia lui

2010-11-03T20:09:00.008+02:00

El dia 29 d’octubre vam assistir a l’estrena d’aquest documental sobre la vida del dictador Ceaucescu. Al cinema érem 10 persones, el Xavi i jo més 8 romanesos més. Que dir d’aquest document? La veritat és que ens esperàvem molt però el que vam veure va superar amb escreix les nostres expectatives. Es tracta d’una pel•lícula elaborada a partir d’imatges d’arxiu, la majoria d’elles vídeos propagandístics que el mateix Ceaucescu manava fer. La pel•lícula és un recull dels moments més importants de la trajectòria política i personal de Nicolae Ceaucescu, com ara la seva elecció com a president de la República o la seva visita als Estats Units. Però no només és això, també es mostren imatges de Romania i Bucuresti durant dels anys seixanta i fins a finals dels vuitanta. Imatges molt estètiques i propagandístiques però històriques al cap i a la fi. S’hi veuen les persones, la ciutat, les festivitats, les fàbriques, el camp, les tradicions... S’hi escolten la música i les veus que es van sentir llavors. Tot filtrat des dels ulls de la dictadura però coneixent la història no és difícil llegir entre línies.

Alguna de les parts que més ens van impressionar van ser les visites de Ceaucescu a la República Popular Xinesa i a la República Popular “Democràtica” de Corea. La rebuda que va tenir allà va ser espectacular i aterridora alhora. Si durant tota la pel•lícula al•lucines amb el règim romanès et dones compte que la bogeria d’aquest no era res comparat amb la dels règims Xinès i Nord-Coreà. És en aquests viatges on Ceaucescu va conèixer Mao Zedong i Kim Il-Sung i va agafar idees pel seu pla de “remodelar” Bucuresti.

Per l’aforament que hi havia al cinema vam deduir que a la societat romanesa no li interessa gaire remoure el seu passat. Realment és un tema bastant traumàtic recordar la dictadura i els esdeveniments que van succeir durant el desembre de 1989. La dictadura de Ceaucescu a part de ser responsable de milers de morts i exilis polítics a Sibèria és responsable de l’empobriment del país i del creixement d’un gran deute exterior. A més, “gràcies” al seu pla per reconvertir Bucuresti en una ciutat monumental (segons el seu criteri), es va destruir una cinquena part de la ciutat i a canvi s’hi van construir blocs de pisos massa alts, avingudes desproporcionades i el monstruós Palau del “Poble”el qual de moment ha costat 10 bilions de dòlars (i encara no està acabat). Una quantitat que han hagut de pagar els romanesos mentre veien com el país patia greus carències i s’enfonsava en la misèria.

Fent un petit incís, les 40000 famílies que van ser desplaçades de l’espai que ocuparia el Palau del “Poble” van ser avisades amb un dia d’antel•lació i l’espai que va quedar després d’haver-ho arrasat tot va ser anomenat Ceaushima (Ceaucescu + Hiroshima), però aquesta és una altra història.

L’únic vídeo que apareix al documental i que no ha estat proporcionat pels arxius del dictador és el que mostra el seu judici el dia 25 de desembre, just abans de ser afusellat amb la seva dona. Aquestes imatges van ser vistes per tots els romanesos i van donar la volta al món... Un altre dels traumes del país, el fet d’haver afusellat a una persona el dia de Nadal (hem de recordar que són molt creients). Tot i així coneixent el context que va acompanyar els fets, la mort de 1100 persones a Timisoara en un mateix dia per part de l’exèrcit al repel•lir la revolució, pot ajudar a clarificar una mica la situació.

Què n’ha quedat de tot això? Ceaucescu estava convençut que la història el venjaria i que el record del seu període i d’ell mateix quedarien per a la posteritat. Va instaurar el culte a la seva persona i va adoptar una actitud paternalista amb el seu poble. Bé, el que n’ha quedat després de 21 anys és una sala quasi buida i un país que s’esforça per oblidar.

Per veure el tràiler cliqueu aquí

Istanbul, la ciutat dels gats

2010-10-25T10:36:00.000+03:00

Si voleu llegir la nostra escapada a Istanbul, visiteu viatjant

Viatge a Transilvània

2010-10-05T19:26:00.000+03:00

Si voleu llegir la nostra escapada per Transilvània, visiteu viatjant

Apartamentul (o la història de com vam trobar pis a Bucuresti)

2010-10-03T13:38:00.009+03:00

Portàvem molts dies intentant contactar per email amb diverses agències però sense gens d'èxit. Finalment ens vam decidir a anar a veure’n una en persona. L'agència es trobava una mica a apartada del centre, a la parada de metro de Titan i era un pis particular en un gran bloc comunista. Hi vam anar però quan vam picar al timbre de la casa no va contestar ningú. Una mica desanimats vam marxar i just al sortir al carrer vam trobar una altra agència allà. Hi vam entrar i de seguida ens vam fer amics de l’Olívia, la noia que hi treballava i que sabia parlar una mica d'anglès. Li vam dir la zona que ens interessava i ella amb un buscador ens va trobar les millors ofertes de particulars. Va fer unes quantes trucades i ens vam anar tots tres a veure el pis escollit. Es tractava d'un pis de 42 metres quadrats, un sisè situat al barri de "Tineretului", un barri residencial, molt tranquil i cèntric on hi viuen estudiants i famílies de classe mitjana. Està a prop de diverses universitats i té dues parades de metro al costat. Es troba a dues parades de metro de la nostra universitat i també a prop d'un parc enorme amb un llac que es diu Parcul Tineretului. Tot el pis està reformat amb fusteries d'alumini i doble vidre (a l'hivern pot fer fins a -30º), sistema de calefacció central i aire condicionat. No obstant, els acabats en general estan fatal. El lloguer ens costa 300 euros al mes i el llogater volia específicament que li paguéssim en efectiu i en euros; de fet, tots els pisos duen el seu preu en euros i els romanesos els prefereixen abans que la seva pròpia moneda.

Quan vam arribar-hi, de seguida ens vam enamorar del lloc i del piset en qüestió. Allà ens esperava el propietari, l'Ovidiu, un home bastant ric (això ens va dir) que té 4 pisos en propietat i els lloga. És un personatge pintoresc, ens va ensenyar el pis fent grans escarafalls barrejant l'anglès amb el romanès i dient-nos constantment que li agradàvem molt perquè érem estudiants, tranquils i espanyols (això últim significava per ell que érem rics). Finalment ens vam posar d'acord en que ell aniria primer a l'agència de l’Olívia a preparar el contracte i que l'Olívia ens avisaria quan tot estigués en ordre. Vam aprofitar per fer un passejada pel barri i localitzar súpers, farmàcies, perruqueries, restaurants, bancs.... Tot està molt a prop del pis. Finalment l'Olívia ens va trucar perquè tornéssim a l'agència (ella no es fiava gaire de l'Ovidiu i volia comprovar que no ens enganyés). Quan vam arribar ens va ensenyar el contracte amb totes les condicions, però faltava un document que tenia l'Ovidiu a casa seva en el que especificava que el pis era seu. Llavors tots quatre vam anar a casa de l'Ovidiu en cotxe. Ell vivia moooooooooolt lluny, a un barri residencial per rics horteres que es diu Pipera on hi ha tot de torretes amb piscina. L'Ovidiu ens va explicar que la seva casa estava al costat de la del president del Steaua de Bucarest, el Gigi Becali, en fi... Hi vam arribar i ell ens va mostrar el document que faltava, cap problema! Allà vam firmar el contracte i pagar el mes actual més una fiança d'un mes. A l’hora de tornar vam anar un tros amb cotxe però hi havia un embús, l'Ovidiu ens va dir que el metro era a prop i vam baixar del seu cotxe. Però era mentida! El metro no era a prop! Així que vam agafar un autobús de treballadors (el Xavi, l'Olivia i jo) que ens va apropar a la parada de metro de Pipera. Finalment vam poder tornar (vam trigar una hora), ens vam acomiadar molt contents de l’Olívia (ens havia ajudat moltíssim!) i amb les claus a la mà vam anar a veure el nostre piset nou.

Primera impressió

2010-09-30T18:00:00.012+03:00

Vaig intentar anar a Bucarest sense cap imatge preconcebuda de la ciutat per a poder captar la seva essència des del principi. Sabia que m'agradaria però no tenia ni idea de què era el que m'esperava.

La Laia, que portava 2 dies a la ciutat, em va recollir a l'aeroport. Ella ja es coneixia el camí i no vaig haver de pensar res. Simplement observar. Primer a través de la finestra de l'autobús que ens duia a la ciutat i després les cares de la gent que viatjava en metro. Les primeres imatges que conserven les meves retines són les d'un autobús ple de gom a gom de treballadors i gent gran que anaven de la perifèria a la ciutat. Per la finestra veia els carrers amb gent atrafegada amunt i avall mentre ens apropàvem al cor de la ciutat, la Piata Unirii. Anava tant carregat que l'únic que desitjava era arribar d'una vegada per totes a la residència on passaríem els nostres primers dies. Això sí, mirant per la cua de l'ull tot el que m'envoltava.

Ja l'endemà el que em vaig trobar va ser una ciutat moderna, on es barregen edificis i bulevards comunistes de la dictadura amb altres de clàssics del s.XIX o principis del XX formant una mescla heterogènia on les petites esglésies de diferents cultes en són els edificis més dissonants i alhora el cor de la ciutat. Vaig descobrir una ciutat amb encant, vitalitat i on des del primer dia m'hi he sentit a gust.

Dues coses em van cridar l'atenció especialment. Els gossos salvatges i el menjar. L'únic punt fosc de la ciutat és que és plena de gossos abandonats que campen als seus aires per allà on volen. No fan mal a ningú, en principi, però mai es pot caminar segur del tot pel carrer. En quant al menjar, ben aviat vaig descobrir que la gastronomia romanesa és molt gustosa i té plats exquisits com la mamaliguta, el sarmalute, o un postre explosiu, el papanasi.

Per què has triat Romania per anar d'Erasmus? M'encanta viatjar i conec molt poc l'est d'Europa. Un dels objectius d'aquest any és descobrir una zona d'Europa molt atractiva que d'altra manera no podria conèixer tant a fons. Sobretot, descobrir Romania, un país encara verge al turisme que té molt encant amagat. També, vull aprendre l'idioma. El romanès, llengua d'origen romànic, és la més similar al català de totes les llengües de l'est d'Europa i, a priori, la més senzilla d'aprendre. Una altra raó per a triar Romania ha estat els preus relativament assequibles de la vida al país comparant amb altres de la Unió Europea. I encara podria seguir amb uns quants motius més de pes. El que no he trobat és cap motiu per no anar d'Erasmus a Romania.