Vaig intentar anar a Bucarest sense cap imatge preconcebuda de la ciutat per a poder captar la seva essència des del principi. Sabia que m'agradaria però no tenia ni idea de què era el que m'esperava.
La Laia, que portava 2 dies a la ciutat, em va recollir a l'aeroport. Ella ja es coneixia el camí i no vaig haver de pensar res. Simplement observar. Primer a través de la finestra de l'autobús que ens duia a la ciutat i després les cares de la gent que viatjava en metro. Les primeres imatges que conserven les meves retines són les d'un autobús ple de gom a gom de treballadors i gent gran que anaven de la perifèria a la ciutat. Per la finestra veia els carrers amb gent atrafegada amunt i avall mentre ens apropàvem al cor de la ciutat, la Piata Unirii. Anava tant carregat que l'únic que desitjava era arribar d'una vegada per totes a la residència on passaríem els nostres primers dies. Això sí, mirant per la cua de l'ull tot el que m'envoltava.
Ja l'endemà el que em vaig trobar va ser una ciutat moderna, on es barregen edificis i bulevards comunistes de la dictadura amb altres de clàssics del s.XIX o principis del XX formant una mescla heterogènia on les petites esglésies de diferents cultes en són els edificis més dissonants i alhora el cor de la ciutat. Vaig descobrir una ciutat amb encant, vitalitat i on des del primer dia m'hi he sentit a gust.
Dues coses em van cridar l'atenció especialment. Els gossos salvatges i el menjar. L'únic punt fosc de la ciutat és que és plena de gossos abandonats que campen als seus aires per allà on volen. No fan mal a ningú, en principi, però mai es pot caminar segur del tot pel carrer. En quant al menjar, ben aviat vaig descobrir que la gastronomia romanesa és molt gustosa i té plats exquisits com la mamaliguta, el sarmalute, o un postre explosiu, el papanasi.
