El timo de l'estampita

Hi ha una pel·lícula romanesa que ha tingut molt de ressò mediàtic en els últims temps, fins i tot permaneixent en cartellera (la espanyola) durant mesos. Es tracta de "Historias de la edad de oro" que mostra un seguit de curtmetratges de l'última època del comunisme personal de Ceausescu basats en llegendes urbanes d'allò més inversemblants. De la primera a la última són retrats àcids i divertits de la societat que van passant de ser molt còmics a una mica ombrívols. Molt bona pel·lícula, la recomanem.

Una llegenda que ens va cridar l'atenció era la dels dos joves que van de casa en casa, picant als timbres i demanant mostres d'aigua per analitzar-ne la qualitat. Mostren les seves credencials de l'ajuntament, i la gent, cansada que l'aigua els surti marró, els dona una mostra amb una de les seves ampolles buides. Ells després agafen totes les ampolles de vidre i les duen a reciclar on els donen un bon grapat de diners.

Aquesta història i d'altres, van passar, o no, als anys setanta i vuitanta quan Romania estava passant un moment difícil. Ara, amb la crisis mundial tornen a ser temps difícils i la gent se les empesca totes per tirar endavant. Sense anar més lluny, ahir van trucar al timbre de casa. Normalment no obrim a desconeguts, però com que vam veure pel visor que era un home uniformat vam decidir veure què volia. Era un home de mitjana edad, uniformat amb un mono blau i amb una acreditació penjant-li del coll. Al terra hi tenia una ampolla groga i gran d'aquelles de fumigar. Ens va començar a explicar en un romanès rapidíssim que venia de part de l'administrador, que hi havia insectes als pisos i que necessitava fumigar. Que el producte era incolor, inolor i que no era tòxic.

Nosaltres, estranyats, no el volíem deixar passar ja que mai hem vist bitxets per casa. Va tornar-nos-ho a explicar, insistint que era important i que era una plaga. Al final vam cedir i l'home es va posar a ruixar les cantonades de casa nostra amb el totpoderós químic. A darrere la nevera es va emocionar perquè havia trobat els insectes, però quan vam arribar nosaltres ja no hi eren. En trenta segons havia acabat. Llavors ens va preguntar quants metres quadrats tenia el nostre pis. Quaranta, vam dir-li. Llavors va dir no se què de 3 lei i ens va demanar la calculadora. Estranyats, l'hi vam donar i va intentar fer el difícil càlcul de 40x3 sense èxit fins que el vam ajudar. Un cop amb el resultat de 120 en pantalla ens va començar a demanar aquella quantitat, que vindria a ser 30€ per ruixar uns pocs mil·lilitres d'aigua. No li vam donar temps a acabar la frase que ja l'havíem fet fora amb un sonor "La revedere". Ell queixant-se de que parlaria amb l'administrador i ens passaria la factura. Evidentment l'administrador no en sabia res de tot això.

Com a final de l'anècdota remarcar que quan, mitja hora després, sortíem del portal de casa per anar a fer la compra, ens vam creuar amb els policies del barri que venien, suposadament, a investigar el cas.

Centrul Vechi

El “Centrul Vechi” és el centre històric de Bucuresti. Malgrat l’aspecte de ciutat ex comunista i caòtica, hi va haver un temps en que Bucuresti era una ciutat emmurallada i planificada. La primera muralla que protegia la ciutat data de la segona meitat del segle XIV. Ja en el segle XV Vlad Tepes, o més conegut com a Dràcula, va establir Bucuresti com a Capital de Valàquia i va traslladar-hi tota la cort. És a partir llavors quan el Centrul Vechi es va començar a farcir de petites esglésies ortodoxes, de comerços, de cases benestants, d’edificis administratius... Les ordenances que dictaminaven els carrers i la parcel•lació venien donades d’arquitectes que es van encarregar de dirigir la ciutat durant els segles següents. Finalment al segle XIX i a principis del XX, una època pròspera i d’expansió, el Centrul va acabar d’agafar la imatge que té avui en dia, en veure’s completat per les cases dels rics comerciants totes elles patrimoni històric a l’actualitat.

Durant els anys comunistes el Centrul Vechi va perdre el seu glamour i es va abandonar a la degradació. Els edificis no es cuidaven ni es rehabilitaven i les vivendes van començar a envair el que abans havien sigut cases-taller riques i boniques. Alguns edificis comunistes també van intentar infiltrar-se al territori ancestral de la ciutat.

A partir dels anys noranta es va prendre consciència de la importància del patrimoni històric i es van començar les tasques de rehabilitació, molt a poc a poc això sí. La Universitat Ion Mincu de Bucuresti va fer estudis i es va dictaminar tot el pla d’atac.


Actualment el Centrul Vechi representa una de les zones més boniques i especials de la ciutat. Les formes elegants dels edificis neoclàssics es barregen amb les esglésies de l’edat mitjana. Els carrerons empedrats i estrets (i sense cotxes quasi!) ens porten a racons amagats i màgics. La ciutat està invertint molt en rentar-li la cara al seu centre, ara ple de pubs, karaokes, discoteques, botigues de disseny, cafès, restaurants, botigues de no tant disseny... El Centrul és la part amb més vida de la ciutat, on surt tothom de nit i on cada tarda quan fa bon temps es concentren a les terrassetes centenars de romanesos.


Per desgràcia encara hi ha molts carrers que estan aixecats i molts edificis que estan fets pols. A l’hivern el Centrul perd una mica la seva vida i hi regna el caos un altre cop, imposat per la neu i el gel. Esperem per això que amb la primavera torni a agafar embranzida i segueixi sent un punt de referència pels bucurestians.