Apartamentul (o la història de com vam trobar pis a Bucuresti)

Portàvem molts dies intentant contactar per email amb diverses agències però sense gens d'èxit. Finalment ens vam decidir a anar a veure’n una en persona. L'agència es trobava una mica a apartada del centre, a la parada de metro de Titan i era un pis particular en un gran bloc comunista. Hi vam anar però quan vam picar al timbre de la casa no va contestar ningú. Una mica desanimats vam marxar i just al sortir al carrer vam trobar una altra agència allà. Hi vam entrar i de seguida ens vam fer amics de l’Olívia, la noia que hi treballava i que sabia parlar una mica d'anglès. Li vam dir la zona que ens interessava i ella amb un buscador ens va trobar les millors ofertes de particulars. Va fer unes quantes trucades i ens vam anar tots tres a veure el pis escollit. Es tractava d'un pis de 42 metres quadrats, un sisè situat al barri de "Tineretului", un barri residencial, molt tranquil i cèntric on hi viuen estudiants i famílies de classe mitjana. Està a prop de diverses universitats i té dues parades de metro al costat. Es troba a dues parades de metro de la nostra universitat i també a prop d'un parc enorme amb un llac que es diu Parcul Tineretului. Tot el pis està reformat amb fusteries d'alumini i doble vidre (a l'hivern pot fer fins a -30º), sistema de calefacció central i aire condicionat. No obstant, els acabats en general estan fatal. El lloguer ens costa 300 euros al mes i el llogater volia específicament que li paguéssim en efectiu i en euros; de fet, tots els pisos duen el seu preu en euros i els romanesos els prefereixen abans que la seva pròpia moneda.

Quan vam arribar-hi, de seguida ens vam enamorar del lloc i del piset en qüestió. Allà ens esperava el propietari, l'Ovidiu, un home bastant ric (això ens va dir) que té 4 pisos en propietat i els lloga. És un personatge pintoresc, ens va ensenyar el pis fent grans escarafalls barrejant l'anglès amb el romanès i dient-nos constantment que li agradàvem molt perquè érem estudiants, tranquils i espanyols (això últim significava per ell que érem rics). Finalment ens vam posar d'acord en que ell aniria primer a l'agència de l’Olívia a preparar el contracte i que l'Olívia ens avisaria quan tot estigués en ordre. Vam aprofitar per fer un passejada pel barri i localitzar súpers, farmàcies, perruqueries, restaurants, bancs.... Tot està molt a prop del pis. Finalment l'Olívia ens va trucar perquè tornéssim a l'agència (ella no es fiava gaire de l'Ovidiu i volia comprovar que no ens enganyés). Quan vam arribar ens va ensenyar el contracte amb totes les condicions, però faltava un document que tenia l'Ovidiu a casa seva en el que especificava que el pis era seu. Llavors tots quatre vam anar a casa de l'Ovidiu en cotxe. Ell vivia moooooooooolt lluny, a un barri residencial per rics horteres que es diu Pipera on hi ha tot de torretes amb piscina. L'Ovidiu ens va explicar que la seva casa estava al costat de la del president del Steaua de Bucarest, el Gigi Becali, en fi... Hi vam arribar i ell ens va mostrar el document que faltava, cap problema! Allà vam firmar el contracte i pagar el mes actual més una fiança d'un mes. A l’hora de tornar vam anar un tros amb cotxe però hi havia un embús, l'Ovidiu ens va dir que el metro era a prop i vam baixar del seu cotxe. Però era mentida! El metro no era a prop! Així que vam agafar un autobús de treballadors (el Xavi, l'Olivia i jo) que ens va apropar a la parada de metro de Pipera. Finalment vam poder tornar (vam trigar una hora), ens vam acomiadar molt contents de l’Olívia (ens havia ajudat moltíssim!) i amb les claus a la mà vam anar a veure el nostre piset nou.