8 d'abril

El dia 8 d’abril va ser molt especial per a nosaltres. Diversos esdeveniments van convergir a la ciutat i van convertir Bucuresti en una ciutat plena de vitalitat i d’ofertes d’oci. Al ser el dia Internacional dels Gitanos moltes festes i celebracions es van dur a terme a la ciutat. Per casualitat vam enganxar al parc de Tineretului, a prop de casa nostra, una festa de la comunitat gitana. A les 12 del migdia, desenes de gitanos tradicionalistes s’agrupaven i feien petar la xerrada (els homes amb els homes i les dones amb les dones). Botiguetes improvisades venien els productes elaborats per a ells com ara cassoles, faldilles, mocadors, menjar, joies... El Xavi i jo ens hi vam encaminar directament i ens vam barrejar amb la multitud. Les dones lluïen faldilles amb motius florals, mocadors de colors virolats i trenes molt llargues adornades amb cintes. Els homes portaven llargs mostatxos i barret d’ala ampla i rodona, vestien armilla i camisa. Mai havíem vist una concentració tan gran de gitanos tradicionalistes. Pensem que eren Gabori o Calderari, les úniques castes tradicionalistes que hi ha a Romania. Era estrany veure’n tants a Bucuresti perquè no solen viure a la gran ciutat, sinó en pobles perifèrics al nord o al sud del país.

Després d’aquesta experiència visual tan gratificant vam decidir tornar per la tarda a seguir amb la festa. I això vam fer, abans però vam passejar una mica pel nostre barri florit i olorós farcit de jardins.

Un altre cop al parc de Tineretului, els tradicionalistes havien desaparegut i en lloc d’ells hi havia els Tzigani, les castes de gitanos urbans, concretament del nostre barri, que portaven molta marxa i ja feia estona que ballaven al ritme de les orquestres de gitanos. Ens vam afegir sense pensar-ho ja que la música convidava a ballar. L’orquestra estava composta per vents metàl•lics, algun violí i un címbalom. Tocaven temes instrumentals i també acompanyant cantants que pujaven a l’escenari ocasionalment. La llàstima es que no hi Havia gaire gent, només els tzigani i nosaltres i la festa es veia una mica buida. Malgrat tot va ser molt emocionant.

Després de la festa a la tarda vam acudir al festival de curts anomenat “Next Festival”. És curiós la quantitat de festival de cinema que es fan a Bucuresti, gairebé 1 o 2 per mes. Aquesta edició va ser molt bona i vam veure propostes molt interessants de mols països: Xina, Espanya, Argentina, Irlanda, Romania, França, Alemanya, Bulgària...

Finalment per tancar la nit, vam anar a una altra festa amb més amics erasmus. Concretament al club Underworld, a gaudir amb música gitana mesclada amb ritmes balkànics i ska.

Un bon dia.

Amb tots vostès... La magnífica, la inigualable, l'espectacular Budapest Gypsy Symphony Orchestra

La setmana passada hi havia concert. I quin concert! A la Sala Palatului (la més gran de la ciutat) omplia l'escenari una orquestra de "100 violins". A les butaques molt pocs llocs buits, tot un mèrit tenint en compte que és de les 10 sales d'espectacles més grans del món. Els 100 violins però no eren tals. Si que eren 100 músics 95 dels quals eren corda (molts violins, violes, violoncels, contrabaixos i uns quants címbaloms) i els altres 5 clarinets.

D'aquesta breu introducció potser molts us pregunteu què és el címbalom. Aquest instrument que s'associa als gitanos, el van portar cap al segle XIII des d'Iran o més enllà, i n'és el seu instrument estrella. És una espècie de piano que es toca amb baquetes, amb un so més metàl·lic i precís.

Comencem. Ja asseguts al nostre seient gairebé a dalt de tot vam gaudir de veure com la gent anava amunt i avall sense parar, semblant buscar quelcom o indiferents davant els últims avisos que el show anava a començar. I de cop, s'apaguen els llums i comença la festa. Com deixant ben clares les seves intencions des del principi comencen tocant el final de l'obertura de William Tell de Rossini (l'escena a càmera ràpida de A Clockwork Orange). Total que en menys de 30 segons ja estava tot el públic palmejant al ritme de la música com si fos la Marxa Radetzky. De primeres ens van semblar una orquestra molt animada que sabia com connectar amb el públic però ens feia por que tot el que vingués a continuació fos música "comercial" per a tots els públics. Amb la Laia ens miràvem quan ja a la segona peça el públic palmejava fins i tot les notes més tristes. Poc a poc però, els músics es van anar apoderant de l'escenari amb un curiós canvi de director/solista a cada tema i es van anar endinsant cada cop més en la música clàssica i tradicional hongaresa. A cada solista que sortia podíem escoltar matisos nous i unes melodies tocades de memòria i amb el cor. En aquesta primera part van deixar ben clar que porten la música a dins i que el que toquen els surt del cor.

Després de quinze minuts de descans van reiniciar l'espectacle aquest cop però amb temes molt més clàssics de mestres austríacs del segle XIX com Brahms o Strauss. Van interpretar obres que enaltien a Hongria, altres d'arxiconegudes com la Marxa Radetzky i alguna peça clàssica amb temàtica gitana, demostrant la seva immensa qualitat i alhora un definit i peculiar estil propi. Sense paraules ens vam quedar quan un rere l'altre treien dels seus violins sons inversemblants tan aguts que ni el cant de l'ocell més xic podria reproduir-los. Estàvem bocabadats, i la resta del públic també. I molt animats. Encara palmejaven a cada cançó, però ja no ens importava, estàvem massa abstrets gaudint d'aquells sons únics i irrepetibles. L'animació del públic va donar pas a l'exaltació dels músics quan van tocar, de tot cor, la Ciocarla (una cançó popular gitana emblemàtica, versionada per un munt de músics, des de George Enescu fins a Emir Kusturica) que va provocar la bogeria generalitzada i un munt de gent emocionada com a clímax del concert.

No contents amb l'espectacle que havien muntat, van posar-se al públic encara més a la butxaca fent dos bisos de cançons tradicionals romaneses que van fer rodolar més d'una llàgrima per les enrojolades galtes dels assistents. I ja per acabar, van concloure aquest fenomenal concert amb dues cançons jueves, una d'elles dedicada a totes les mares del món.

Només queda dir que vam quedar-nos, esglaiats, bocabadats, esmaperduts i caragirats. Va ser un dels millors concerts als que hem assistit mai i en recomanem l'experiència a tothom. Podeu, per començar, visitar la seva web aquí.

Feliç dia Internacional dels Gitanos!

Des d'Oculta Bucuresti volem felicitar a tots els gitanos i les gitanes del món. Que gaudiu d'aquest dia tan especial!

Menjant sota terra

A Bucarest les distàncies són grans i cada dia agafem el metro. Sota terra s'obre un "nou món" davant nostre on inexplicablement (bé, el fred ho explica) hi ha més comerços que a peu de carrer. Entre aquests comerços, algun de gastronòmic i, els més importants de tots, les Covrigarie!

Una covrigarie és una mini botiga on fan exclusivament covrigi (o pretzels com es diuen en anglès) que són com es pot veure en la imatge, llaços de pasta de pa suaus per dins i cruixents per fora, daurats al forn i que estan boníssims. Costen només 1 lei (uns 25 cèntims d'euro) i quan a mig matí l'estómac comença a protestar van genial per apaivagar la gana. Els dos tipus principals són els de sal i llavors de rosella i els de llavors de sèsam. Els no tan tradicionals però no per això menys bons poden ser amb pa d'olives, amb formatge i pernil dolç, o fins i tot, amb frankfurt.

El metro sempre va ple de gent menjant-se aquests llaços i les cues que es formen per comprar-ne a vegades són força llargues. Nosaltres, de tant en tant, ens deixem endur per la temptació.

Miss Piranda 2011

Aquesta noia que veieu a la imatge superior és la guanyadora de Miss Piranda 2011. El seu nom és Cristina Pucean, de setze anys. Miss Piranda és un esdeveniment important dins de la comunitat gitana de Romania, es tracta d’un certamen de bellesa on a part de tenir qualitats físiques s’ha de tenir bones aptituds per ballar la dansa del ventre. Nosaltres n’havíem sentit a parlar i estàvem encuriosits per assistir a la celebració. Amb el nostre amic Jose, ens vam encaminar un diumenge a la tarda a la Sala Polivalenta, un poliesportiu al bell mig del parc Tineretului. Quan vam arribar-hi hi havia una gran concentració de gitanos a la porta. De fer crec que érem els únics paios que hi havia per allà. Ens vam posar al final d’una cua molt lenta i de seguida els gitanos del voltant ens van començar a preguntar entre rialles si no ens havíem equivocat de lloc i si érem “tzigani” espanyols. Hi havia una excessiva seguretat per entrar a la sala. Tot de policies custodiaven l’entrada i ens van escorcollar de dalt a baix buscant pistoles o encenedors. Molt estrany tot plegat perquè era un espectacle familiar amb nens i adults, de diumenge a la tarda. No vam entendre tants controls i seguretat, però, com sempre els gitanos pateixen una forta discriminació en aquest país.

Un cop dins l’espectacle va començar. La veritat és que no era tal i com ens l’esperàvem. Nosaltres creiem que veuríem una lluita aferrissada entre les concursants. Una espècie de marató de la dansa del ventre però no va ser així. Vam estar dues hores ben bé veient i escoltant actuacions de “Manele” dels grups més importants del país. El “Manele” és la música pachanga dels gitanos, una mescla de cants aràbics, reggeton i ritmes gitanos. Amb violins i orguenets elèctrics a tot drap. Al cap de tres actuacions ja ens n’havíem cansat, però vam aguantar el tipus per veure a les candidates a Miss Piranda. El públic al principi no estava gaire entregat i estaven tots parlant entre ells però després la cosa es va anar animant i van acabar sortint espontanis, sobretot adolescents, a ballar la dansa del ventre o ballant entre ells seguint el ritme del “Manele”.

Els nens petits s’ho passaven molt bé, els adults menjaven crispetes i aprofitaven per fer relacions socials i els joves s’unien en petits grups i donaven voltes per allà. Finalment van sortir les ballarines! Quinze candidates de entre 16 i 22 anys procedents de totes les regions de Romania. Ens van demostrar els seus encants ballant totes juntes i després cadascuna individualment. El jurat els posava nota després de cada actuació. Això es va posar més interessant! Curiosament les més ben dotades rebien les millors puntuacions. Hi havia ballarines realment bones i d’altres de no tant. Després d’aquesta ronda tocaven més actuacions de “Manele” però ja va ser massa pels nostres timpans i vam decidir marxar.

Posteriorment es farien més proves de ball i s’elegiria la guanyadora a qui se li va donar un premi de 100 milions d’antics lei, és a dir 2500€ aproximadament. Tota una nova experiència però amb una vegada n’hem tingut prou. Us adjuntem un vídeo resum del que va ser la festa fins on nosaltres vam arribar a veure.