És gairebé la última setmana a Bucarest i en comptes de passar-nos el dia acabant d'explorar els racons desconeguts de la ciutat ahir vam passar 6 hores amunt i avall per motius de burocràcia universitària. I és que n'hi ha per llogar-hi cadires.
Resulta que quan vam començar l'erasmus ens van demanar que omplíssim uns fulls a mà amb totes les assignatures que volíem fer. Un full per a cada assignatura. Els de secretaria (o l'equivalent patxanguero romanès) havien de fer-ho arribar als professors, que un cop acabada l'assignatura li tornarien el full signat amb la nota a la secretària. Ella, un cop tingués els fulls de tornada escriuria la fitxa oficial de les notes. Com veieu, sistema informatitzat d'última generació.
Durant el primer quadrimestre no hi vam ni pensar. Ens sobtava però que quan anàvem a parlar amb la Victorela, la pobre i vaga secretària que es menja tots els marrons, no hagués aconseguit els nostres carnets d'estudiant. Ella ens deia: "Veniu la setmana que ve". I la setmana "que ve" que hi anàvem i tampoc els tenien i havíem de tornar a anar la setmana següent. Fins que ens en vam cansar. Un bon dia, al cap de cinc o sis mesos, va començar a córrer la llegenda que uns erasmus italians que ningú sabia qui eren, havien per fi aconseguit els famosos carnets. En efectiu, els carnets estaven escrits. I dic escrits perquè simplement es tractava d'escriure 16 paraules en una llibreteta antiquada i grapar-hi la fotografia. Per això van tardar sis mesos. Sis mesos!!
Us podeu imaginar doncs, el calvari que està sent aconseguir les notes. Un cop acabat el primer quadrimestre vam anar a veure les notes que havíem tret amb la sorpresa que tot i que ja feia un mes del final d'aquest i que estàvem ben entrats en el segon, encara ens faltaven la meitat de les notes. La Victorela ens deia "Vuelva usted mañana" i demà que hi tornàvem i que seguien faltant les mateixes notes. I així fins cansar-nos. Total que un cop s'estava acabant el curs, vam pensar que per accelerar els tràmits aniríem nosaltres professor a professor a recollir les nostres notes. Aquesta tasca la vam iniciar a finals de maig i l'acabarem demà a sis de juliol.
Ha sigut gairebé un mes i mig d'inacabables visites a la universitat. No les hem contat però gairebé quinze vegades ens hem presentat a la universitat i hi hem hagut d'estar unes quantes hores amunt i avall anat d'un despatx a l'altre sense obtindre gaires satisfaccions. En traiem però unes quantes anècdotes curioses. Per una banda està la Victorela, que no s'entera de res. Pobre noia no sabem com fa la resta de tasques que li encomanen però està clar que quan es tracta de fer quelcom que sigui necessari per als erasmus eludeix la seva feina amb mestratge.
De professors podem explicar les anècdotes de dos en concret. Per una banda està domnul Iulius Ionescu que el primer dia de classe, al setembre, va passar-se cinc minuts rient-se de nosaltres en romanès i esbroncant-nos per no saber l'idioma. Durant el curs no va impartir classes, ell es limitava a deixar l'aula d'informàtica oberta per a qui volgués anar-hi. Vam seguir els passos que deia l'enunciat de l'assignatura i al final del quadrimestre vam entregar al servidor de la universitat el treball en qüestió. No ens en vam tornar a preocupar més fins fa cosa de dos setmanes quan encara no teníem la nota. Vam aconseguir localitzar al Iulius i vam anar a preguntar-li, aquest cop en romanès, que què passava amb la nostra nota. El personatge ens va dir que no sabia qui érem i que no havíem anat mai a la seva classe. Preocupats, anem a parlar amb la Doina Niculae, la responsable dels erasmus, que ens acompanya al despatx del Iulius. Aquest cop, el vell comunista reconeix que si que sap qui som però que com no vam entregar l'assignatura hem d'examinar-nos al juliol. Emprenyats, però sense més alternatives, acordem que li mostrarem els nostres treballs el dia 4 de juliol i llavors ell ens posarà la nota. Arriba el dia de "l'examen" i ens presentem davant del seu despatx a les 10 com deia el full d'horaris d'examens. Ell però no hi és i diuen pels passadissos que no vindrà fins les 12. Passem un parell d'hores en altres divertides gestions i ens posem a esperar-lo. Fins les 12 i quart ell no fa acte de presència, moment en el que una vintena d'estudiants estan també voltant pel seu despatx en una situació similar a la nostra. Ell, parsimoniosament i davant la atònita mirada de tots, va d'un despatx a l'altre ves a saber què fent. Al cap de deu minuts fa com que se'n va i tothom el comença a seguir. Poc a poc obre una aula engarjolada que amaga una trentena d'ordinadors, quinze d'ells Mac d'última generació. Quan ens estàvem ja a punt d'escollir ordinador per a obrir el treball i mostrar-li, mentre ell passés d'alumne a alumne, decideix que no, que ell es posarà en un dels ordinadors i que tots passarem un a un a ensenyar-li el treball. Pacientment esperem el nostre torn, ens toca i ell introdueix poc a poc el pendrive a l'ordinador, es copia els treballs i ens diu: "Apa, adéu". Nosaltres, estranyats, li preguntem per la nota i li recordem que havíem acordat que avui en última instància i després de sis mesos ens donaria una nota. Ell ens respon que d'això res, que fins demà o passat si li va bé no tindrem la nota. Per sort l'endemà, és a dir avui, la nota estava.
Un altre professor que ens ha fet la punyeta és la doamna AM Zahariade. Una impresentable de cap a peus. Amb ella els problemes han estat més curts però alhora més intensos. És professora d'una assignatura optativa de la que vam entregar un treball farà cosa de deu dies. Dimecres passat hi havia la revisió del treball i ens havia de posar la nota. De camí a la correcció ens la vam trobar i ens va dir que no, que a nosaltres no ens tocava avui ja que érem estrangers i no ens enteraríem de res. Ens reservava un dia especial, just el dia en que ens havíem posat nosaltres mateixos com a límit per aconseguir les notes. Havíem acordat com a data límit el dilluns al matí i ella ens cita el dilluns a la tarda. Inflexible i sense compassió ella no va voler acordar un altre dia. Total que ens presentem ahir a les dues de la tarda, a l'hora acordada. Ens la trobem de camí al seu despatx. Ens fa entrar i li recordem el motiu pel qual l'hem anat a veure. "Ah, si, si" ens diu en francès. Després d'haver parlat amb ella una desena de vegades encara es pensa que som francesos. Total que comença a buscar entre els fulls i diu: "Em sembla que el vostre no el tinc, me'l dec haver deixat a casa". Jo li contesto: "Si te l'has llegit, te'l podem explicar per acabar de veure com estava el treball". "Me l'he llegit però no me'n recordo de res. On viviu?" diu. En fi, que aconsegueix que anem a casa a buscar el treball. Al cap d'una hora arribem de nou a la universitat amb el treball en un pendrive i ens la trobem pujant les escales que duen a les aules. Ens veu i diu: "Aneu cap al meu despatx i espereu-me allà que ara vinc". Ens quedem esperant a la seva porta 45 minuts. 45 minuts esperant un moment sense tenir notícies de la maleducada aquesta. Cansats d'esperar decidim trucar-la i dir-li que tenim una mica de pressa i un munt de coses a fer. Ella, seca, diu que està venint i que en menys de 5 minuts està allà de tornada. Passen quinze minuts més i no apareix. Quan estàvem trucant-la de nou apareix corrent i cridant-nos que què fem trucant-la de nou si ja ens havia dit que estava venint. Ens fa entrar de males maneres al seu despatx i ens diu que li mostrem el nostre treball. El tenim al pendrive i s'emprenya encara més perquè no l'hem imprès. Ni se'ns havia passat pel cap ja que ella tenia un ordinador damunt l'escriptori. Imprimim el treball i comencem a parlar-ne. Li expliquem durant dos minuts, ella ens el rebat durant cinc mentre es fuma un cigarret i ens tira el fum a la cara, i la impressió no se l'arriba ni a mirar. Ens posa la nota i marxem. Els pebrots li fan bossa.
La casa que fa tornar boig
