Avui marxem de Bucarest. Hem estat vivint a la capital de Romania els últims 11 mesos gràcies a una beca Erasmus. Ha estat possiblement el millor any de les nostres vides. Hem pogut conèixer a fons Bucarest, Romania i visitar 8 països de la zona que no coneixíem. Hem fet a més un munt d'amics de moltes nacionalitats diferents a qui esperem veure, o més ben dit estem segurs de veure, en un futur no molt llunyà. També hem tingut la oportunitat de provar un altre mètode d'ensenyança d'arquitectura a la Universitat Ion Mincu, i amb el temps lliure que ens sobrava participar en uns quants concursos d'arquitectura que ens han fet aprendre molt.
Bucuresti és una ciutat molt especial i diferent de qualsevol altra d'Europa. Des del primer moment ens ha sorprès i ens ha captivat. És una ciutat eclèctica on cultures i històries es mesclen i deixen com a llegat tota una amalgama d'estils aqruitectònics combinats amb vegetació salvatge, cotxes, gossos i reminiscències d'infraestructures comunistes. Bucuresti és anàrquica i caòtica però al mig del desordre hi ha petites joies amagades com ara esglésies, palaus del segle XIX o galeries d'art. Passejar per la ciutat i descobrir llocs màgics produeix molta satisfacció, et fa sentir pioner. A Bucuresti hi conviuen el present amb el passat i la tradició no deixa mai d'estar present. És una ciutat que mira cap al futur de vegades volent oblidar el passat massa de pressa. Bucuresti, la ciutat dels festivals de cinema i de la bona música a baix preu. La ciutat de l'oci nocturn inacabable i de les fàbriques reconvertides en locals alternatius.
Bucuresti, aquesta ciutat que ens ha acollit i on hem experimentat l'hivern més llarg i dur de la nostra vida. On hem après què significava realment la primavera verda i florida. La nostra ciutat durant aquest any i que mai més oblidarem. Fins ben aviat!
Aquest és el nostre riu, el riu que travessa Bucuresti i passa tangent a casa nostra. El riu al voltant del qual anem a córrer i per on sempre tornem de nit, quan s'acaba la festa al centre. El Dambovita és plàcid i tranquil, un tresor de la ciutat. Les seves aigües reflexen com un mirall el cel i els arbres del voltant. Sempre hi ha ànecs que hi neden i pescadors que hi pesquen. Al nord-oest de la capital el Dambovita entra a Bucuresti en forma de llac, l'immens Lacul Mori. El seu cabdal ha estat canalitzat i reprimit per evitar inundacions, ara flueix amb poca aigua, no gaire més d'un metre de profunditat. Ja al sud, crea uns aiguamolls enormes i salvatges, dins la ciutat encara just abans d'abandonar-la. El Dambovita podria aportar molta més bellesa i encant a Bucuresti. Caminar al seu costat et tranquil·litza l'ànima i t'aporta serenor.
Des d'aquí reivindiquem que es faci un parc fluvial, seguint el seu curs perquè els bucarestians puguin caminar al llarg del seu riu sense cotxes, amb les voreres amples aptes per anar en bicicleta o fer jogging. En l'últim concurs d’arquitectura on hem participat hem volgut reflexionar sobre la figura del riu, com a element regenerador de la ciutat. Creiem que és un bon punt de partida per conscienciar sobre la importància de la naturalesa i els espais verds a la ciutat, per ensenyar qualitat de vida.
Amb aquestes fotografies, preses al llarg de l'any volem homenatjar el nostre riu preferit, el trobarem molt a faltar:
És gairebé la última setmana a Bucarest i en comptes de passar-nos el dia acabant d'explorar els racons desconeguts de la ciutat ahir vam passar 6 hores amunt i avall per motius de burocràcia universitària. I és que n'hi ha per llogar-hi cadires.
Resulta que quan vam començar l'erasmus ens van demanar que omplíssim uns fulls a mà amb totes les assignatures que volíem fer. Un full per a cada assignatura. Els de secretaria (o l'equivalent patxanguero romanès) havien de fer-ho arribar als professors, que un cop acabada l'assignatura li tornarien el full signat amb la nota a la secretària. Ella, un cop tingués els fulls de tornada escriuria la fitxa oficial de les notes. Com veieu, sistema informatitzat d'última generació.
Durant el primer quadrimestre no hi vam ni pensar. Ens sobtava però que quan anàvem a parlar amb la Victorela, la pobre i vaga secretària que es menja tots els marrons, no hagués aconseguit els nostres carnets d'estudiant. Ella ens deia: "Veniu la setmana que ve". I la setmana "que ve" que hi anàvem i tampoc els tenien i havíem de tornar a anar la setmana següent. Fins que ens en vam cansar. Un bon dia, al cap de cinc o sis mesos, va començar a córrer la llegenda que uns erasmus italians que ningú sabia qui eren, havien per fi aconseguit els famosos carnets. En efectiu, els carnets estaven escrits. I dic escrits perquè simplement es tractava d'escriure 16 paraules en una llibreteta antiquada i grapar-hi la fotografia. Per això van tardar sis mesos. Sis mesos!!
Us podeu imaginar doncs, el calvari que està sent aconseguir les notes. Un cop acabat el primer quadrimestre vam anar a veure les notes que havíem tret amb la sorpresa que tot i que ja feia un mes del final d'aquest i que estàvem ben entrats en el segon, encara ens faltaven la meitat de les notes. La Victorela ens deia "Vuelva usted mañana" i demà que hi tornàvem i que seguien faltant les mateixes notes. I així fins cansar-nos. Total que un cop s'estava acabant el curs, vam pensar que per accelerar els tràmits aniríem nosaltres professor a professor a recollir les nostres notes. Aquesta tasca la vam iniciar a finals de maig i l'acabarem demà a sis de juliol.
Ha sigut gairebé un mes i mig d'inacabables visites a la universitat. No les hem contat però gairebé quinze vegades ens hem presentat a la universitat i hi hem hagut d'estar unes quantes hores amunt i avall anat d'un despatx a l'altre sense obtindre gaires satisfaccions. En traiem però unes quantes anècdotes curioses. Per una banda està la Victorela, que no s'entera de res. Pobre noia no sabem com fa la resta de tasques que li encomanen però està clar que quan es tracta de fer quelcom que sigui necessari per als erasmus eludeix la seva feina amb mestratge.
De professors podem explicar les anècdotes de dos en concret. Per una banda està domnul Iulius Ionescu que el primer dia de classe, al setembre, va passar-se cinc minuts rient-se de nosaltres en romanès i esbroncant-nos per no saber l'idioma. Durant el curs no va impartir classes, ell es limitava a deixar l'aula d'informàtica oberta per a qui volgués anar-hi. Vam seguir els passos que deia l'enunciat de l'assignatura i al final del quadrimestre vam entregar al servidor de la universitat el treball en qüestió. No ens en vam tornar a preocupar més fins fa cosa de dos setmanes quan encara no teníem la nota. Vam aconseguir localitzar al Iulius i vam anar a preguntar-li, aquest cop en romanès, que què passava amb la nostra nota. El personatge ens va dir que no sabia qui érem i que no havíem anat mai a la seva classe. Preocupats, anem a parlar amb la Doina Niculae, la responsable dels erasmus, que ens acompanya al despatx del Iulius. Aquest cop, el vell comunista reconeix que si que sap qui som però que com no vam entregar l'assignatura hem d'examinar-nos al juliol. Emprenyats, però sense més alternatives, acordem que li mostrarem els nostres treballs el dia 4 de juliol i llavors ell ens posarà la nota. Arriba el dia de "l'examen" i ens presentem davant del seu despatx a les 10 com deia el full d'horaris d'examens. Ell però no hi és i diuen pels passadissos que no vindrà fins les 12. Passem un parell d'hores en altres divertides gestions i ens posem a esperar-lo. Fins les 12 i quart ell no fa acte de presència, moment en el que una vintena d'estudiants estan també voltant pel seu despatx en una situació similar a la nostra. Ell, parsimoniosament i davant la atònita mirada de tots, va d'un despatx a l'altre ves a saber què fent. Al cap de deu minuts fa com que se'n va i tothom el comença a seguir. Poc a poc obre una aula engarjolada que amaga una trentena d'ordinadors, quinze d'ells Mac d'última generació. Quan ens estàvem ja a punt d'escollir ordinador per a obrir el treball i mostrar-li, mentre ell passés d'alumne a alumne, decideix que no, que ell es posarà en un dels ordinadors i que tots passarem un a un a ensenyar-li el treball. Pacientment esperem el nostre torn, ens toca i ell introdueix poc a poc el pendrive a l'ordinador, es copia els treballs i ens diu: "Apa, adéu". Nosaltres, estranyats, li preguntem per la nota i li recordem que havíem acordat que avui en última instància i després de sis mesos ens donaria una nota. Ell ens respon que d'això res, que fins demà o passat si li va bé no tindrem la nota. Per sort l'endemà, és a dir avui, la nota estava.
Un altre professor que ens ha fet la punyeta és la doamna AM Zahariade. Una impresentable de cap a peus. Amb ella els problemes han estat més curts però alhora més intensos. És professora d'una assignatura optativa de la que vam entregar un treball farà cosa de deu dies. Dimecres passat hi havia la revisió del treball i ens havia de posar la nota. De camí a la correcció ens la vam trobar i ens va dir que no, que a nosaltres no ens tocava avui ja que érem estrangers i no ens enteraríem de res. Ens reservava un dia especial, just el dia en que ens havíem posat nosaltres mateixos com a límit per aconseguir les notes. Havíem acordat com a data límit el dilluns al matí i ella ens cita el dilluns a la tarda. Inflexible i sense compassió ella no va voler acordar un altre dia. Total que ens presentem ahir a les dues de la tarda, a l'hora acordada. Ens la trobem de camí al seu despatx. Ens fa entrar i li recordem el motiu pel qual l'hem anat a veure. "Ah, si, si" ens diu en francès. Després d'haver parlat amb ella una desena de vegades encara es pensa que som francesos. Total que comença a buscar entre els fulls i diu: "Em sembla que el vostre no el tinc, me'l dec haver deixat a casa". Jo li contesto: "Si te l'has llegit, te'l podem explicar per acabar de veure com estava el treball". "Me l'he llegit però no me'n recordo de res. On viviu?" diu. En fi, que aconsegueix que anem a casa a buscar el treball. Al cap d'una hora arribem de nou a la universitat amb el treball en un pendrive i ens la trobem pujant les escales que duen a les aules. Ens veu i diu: "Aneu cap al meu despatx i espereu-me allà que ara vinc". Ens quedem esperant a la seva porta 45 minuts. 45 minuts esperant un moment sense tenir notícies de la maleducada aquesta. Cansats d'esperar decidim trucar-la i dir-li que tenim una mica de pressa i un munt de coses a fer. Ella, seca, diu que està venint i que en menys de 5 minuts està allà de tornada. Passen quinze minuts més i no apareix. Quan estàvem trucant-la de nou apareix corrent i cridant-nos que què fem trucant-la de nou si ja ens havia dit que estava venint. Ens fa entrar de males maneres al seu despatx i ens diu que li mostrem el nostre treball. El tenim al pendrive i s'emprenya encara més perquè no l'hem imprès. Ni se'ns havia passat pel cap ja que ella tenia un ordinador damunt l'escriptori. Imprimim el treball i comencem a parlar-ne. Li expliquem durant dos minuts, ella ens el rebat durant cinc mentre es fuma un cigarret i ens tira el fum a la cara, i la impressió no se l'arriba ni a mirar. Ens posa la nota i marxem. Els pebrots li fan bossa.
