Avui marxem de Bucarest. Hem estat vivint a la capital de Romania els últims 11 mesos gràcies a una beca Erasmus. Ha estat possiblement el millor any de les nostres vides. Hem pogut conèixer a fons Bucarest, Romania i visitar 8 països de la zona que no coneixíem. Hem fet a més un munt d'amics de moltes nacionalitats diferents a qui esperem veure, o més ben dit estem segurs de veure, en un futur no molt llunyà. També hem tingut la oportunitat de provar un altre mètode d'ensenyança d'arquitectura a la Universitat Ion Mincu, i amb el temps lliure que ens sobrava participar en uns quants concursos d'arquitectura que ens han fet aprendre molt.
Bucuresti és una ciutat molt especial i diferent de qualsevol altra d'Europa. Des del primer moment ens ha sorprès i ens ha captivat. És una ciutat eclèctica on cultures i històries es mesclen i deixen com a llegat tota una amalgama d'estils aqruitectònics combinats amb vegetació salvatge, cotxes, gossos i reminiscències d'infraestructures comunistes. Bucuresti és anàrquica i caòtica però al mig del desordre hi ha petites joies amagades com ara esglésies, palaus del segle XIX o galeries d'art. Passejar per la ciutat i descobrir llocs màgics produeix molta satisfacció, et fa sentir pioner. A Bucuresti hi conviuen el present amb el passat i la tradició no deixa mai d'estar present. És una ciutat que mira cap al futur de vegades volent oblidar el passat massa de pressa. Bucuresti, la ciutat dels festivals de cinema i de la bona música a baix preu. La ciutat de l'oci nocturn inacabable i de les fàbriques reconvertides en locals alternatius.
Bucuresti, aquesta ciutat que ens ha acollit i on hem experimentat l'hivern més llarg i dur de la nostra vida. On hem après què significava realment la primavera verda i florida. La nostra ciutat durant aquest any i que mai més oblidarem. Fins ben aviat!
Aquest és el nostre riu, el riu que travessa Bucuresti i passa tangent a casa nostra. El riu al voltant del qual anem a córrer i per on sempre tornem de nit, quan s'acaba la festa al centre. El Dambovita és plàcid i tranquil, un tresor de la ciutat. Les seves aigües reflexen com un mirall el cel i els arbres del voltant. Sempre hi ha ànecs que hi neden i pescadors que hi pesquen. Al nord-oest de la capital el Dambovita entra a Bucuresti en forma de llac, l'immens Lacul Mori. El seu cabdal ha estat canalitzat i reprimit per evitar inundacions, ara flueix amb poca aigua, no gaire més d'un metre de profunditat. Ja al sud, crea uns aiguamolls enormes i salvatges, dins la ciutat encara just abans d'abandonar-la. El Dambovita podria aportar molta més bellesa i encant a Bucuresti. Caminar al seu costat et tranquil·litza l'ànima i t'aporta serenor.
Des d'aquí reivindiquem que es faci un parc fluvial, seguint el seu curs perquè els bucarestians puguin caminar al llarg del seu riu sense cotxes, amb les voreres amples aptes per anar en bicicleta o fer jogging. En l'últim concurs d’arquitectura on hem participat hem volgut reflexionar sobre la figura del riu, com a element regenerador de la ciutat. Creiem que és un bon punt de partida per conscienciar sobre la importància de la naturalesa i els espais verds a la ciutat, per ensenyar qualitat de vida.
Amb aquestes fotografies, preses al llarg de l'any volem homenatjar el nostre riu preferit, el trobarem molt a faltar:
És gairebé la última setmana a Bucarest i en comptes de passar-nos el dia acabant d'explorar els racons desconeguts de la ciutat ahir vam passar 6 hores amunt i avall per motius de burocràcia universitària. I és que n'hi ha per llogar-hi cadires.
Resulta que quan vam començar l'erasmus ens van demanar que omplíssim uns fulls a mà amb totes les assignatures que volíem fer. Un full per a cada assignatura. Els de secretaria (o l'equivalent patxanguero romanès) havien de fer-ho arribar als professors, que un cop acabada l'assignatura li tornarien el full signat amb la nota a la secretària. Ella, un cop tingués els fulls de tornada escriuria la fitxa oficial de les notes. Com veieu, sistema informatitzat d'última generació.
Durant el primer quadrimestre no hi vam ni pensar. Ens sobtava però que quan anàvem a parlar amb la Victorela, la pobre i vaga secretària que es menja tots els marrons, no hagués aconseguit els nostres carnets d'estudiant. Ella ens deia: "Veniu la setmana que ve". I la setmana "que ve" que hi anàvem i tampoc els tenien i havíem de tornar a anar la setmana següent. Fins que ens en vam cansar. Un bon dia, al cap de cinc o sis mesos, va començar a córrer la llegenda que uns erasmus italians que ningú sabia qui eren, havien per fi aconseguit els famosos carnets. En efectiu, els carnets estaven escrits. I dic escrits perquè simplement es tractava d'escriure 16 paraules en una llibreteta antiquada i grapar-hi la fotografia. Per això van tardar sis mesos. Sis mesos!!
Us podeu imaginar doncs, el calvari que està sent aconseguir les notes. Un cop acabat el primer quadrimestre vam anar a veure les notes que havíem tret amb la sorpresa que tot i que ja feia un mes del final d'aquest i que estàvem ben entrats en el segon, encara ens faltaven la meitat de les notes. La Victorela ens deia "Vuelva usted mañana" i demà que hi tornàvem i que seguien faltant les mateixes notes. I així fins cansar-nos. Total que un cop s'estava acabant el curs, vam pensar que per accelerar els tràmits aniríem nosaltres professor a professor a recollir les nostres notes. Aquesta tasca la vam iniciar a finals de maig i l'acabarem demà a sis de juliol.
Ha sigut gairebé un mes i mig d'inacabables visites a la universitat. No les hem contat però gairebé quinze vegades ens hem presentat a la universitat i hi hem hagut d'estar unes quantes hores amunt i avall anat d'un despatx a l'altre sense obtindre gaires satisfaccions. En traiem però unes quantes anècdotes curioses. Per una banda està la Victorela, que no s'entera de res. Pobre noia no sabem com fa la resta de tasques que li encomanen però està clar que quan es tracta de fer quelcom que sigui necessari per als erasmus eludeix la seva feina amb mestratge.
De professors podem explicar les anècdotes de dos en concret. Per una banda està domnul Iulius Ionescu que el primer dia de classe, al setembre, va passar-se cinc minuts rient-se de nosaltres en romanès i esbroncant-nos per no saber l'idioma. Durant el curs no va impartir classes, ell es limitava a deixar l'aula d'informàtica oberta per a qui volgués anar-hi. Vam seguir els passos que deia l'enunciat de l'assignatura i al final del quadrimestre vam entregar al servidor de la universitat el treball en qüestió. No ens en vam tornar a preocupar més fins fa cosa de dos setmanes quan encara no teníem la nota. Vam aconseguir localitzar al Iulius i vam anar a preguntar-li, aquest cop en romanès, que què passava amb la nostra nota. El personatge ens va dir que no sabia qui érem i que no havíem anat mai a la seva classe. Preocupats, anem a parlar amb la Doina Niculae, la responsable dels erasmus, que ens acompanya al despatx del Iulius. Aquest cop, el vell comunista reconeix que si que sap qui som però que com no vam entregar l'assignatura hem d'examinar-nos al juliol. Emprenyats, però sense més alternatives, acordem que li mostrarem els nostres treballs el dia 4 de juliol i llavors ell ens posarà la nota. Arriba el dia de "l'examen" i ens presentem davant del seu despatx a les 10 com deia el full d'horaris d'examens. Ell però no hi és i diuen pels passadissos que no vindrà fins les 12. Passem un parell d'hores en altres divertides gestions i ens posem a esperar-lo. Fins les 12 i quart ell no fa acte de presència, moment en el que una vintena d'estudiants estan també voltant pel seu despatx en una situació similar a la nostra. Ell, parsimoniosament i davant la atònita mirada de tots, va d'un despatx a l'altre ves a saber què fent. Al cap de deu minuts fa com que se'n va i tothom el comença a seguir. Poc a poc obre una aula engarjolada que amaga una trentena d'ordinadors, quinze d'ells Mac d'última generació. Quan ens estàvem ja a punt d'escollir ordinador per a obrir el treball i mostrar-li, mentre ell passés d'alumne a alumne, decideix que no, que ell es posarà en un dels ordinadors i que tots passarem un a un a ensenyar-li el treball. Pacientment esperem el nostre torn, ens toca i ell introdueix poc a poc el pendrive a l'ordinador, es copia els treballs i ens diu: "Apa, adéu". Nosaltres, estranyats, li preguntem per la nota i li recordem que havíem acordat que avui en última instància i després de sis mesos ens donaria una nota. Ell ens respon que d'això res, que fins demà o passat si li va bé no tindrem la nota. Per sort l'endemà, és a dir avui, la nota estava.
Un altre professor que ens ha fet la punyeta és la doamna AM Zahariade. Una impresentable de cap a peus. Amb ella els problemes han estat més curts però alhora més intensos. És professora d'una assignatura optativa de la que vam entregar un treball farà cosa de deu dies. Dimecres passat hi havia la revisió del treball i ens havia de posar la nota. De camí a la correcció ens la vam trobar i ens va dir que no, que a nosaltres no ens tocava avui ja que érem estrangers i no ens enteraríem de res. Ens reservava un dia especial, just el dia en que ens havíem posat nosaltres mateixos com a límit per aconseguir les notes. Havíem acordat com a data límit el dilluns al matí i ella ens cita el dilluns a la tarda. Inflexible i sense compassió ella no va voler acordar un altre dia. Total que ens presentem ahir a les dues de la tarda, a l'hora acordada. Ens la trobem de camí al seu despatx. Ens fa entrar i li recordem el motiu pel qual l'hem anat a veure. "Ah, si, si" ens diu en francès. Després d'haver parlat amb ella una desena de vegades encara es pensa que som francesos. Total que comença a buscar entre els fulls i diu: "Em sembla que el vostre no el tinc, me'l dec haver deixat a casa". Jo li contesto: "Si te l'has llegit, te'l podem explicar per acabar de veure com estava el treball". "Me l'he llegit però no me'n recordo de res. On viviu?" diu. En fi, que aconsegueix que anem a casa a buscar el treball. Al cap d'una hora arribem de nou a la universitat amb el treball en un pendrive i ens la trobem pujant les escales que duen a les aules. Ens veu i diu: "Aneu cap al meu despatx i espereu-me allà que ara vinc". Ens quedem esperant a la seva porta 45 minuts. 45 minuts esperant un moment sense tenir notícies de la maleducada aquesta. Cansats d'esperar decidim trucar-la i dir-li que tenim una mica de pressa i un munt de coses a fer. Ella, seca, diu que està venint i que en menys de 5 minuts està allà de tornada. Passen quinze minuts més i no apareix. Quan estàvem trucant-la de nou apareix corrent i cridant-nos que què fem trucant-la de nou si ja ens havia dit que estava venint. Ens fa entrar de males maneres al seu despatx i ens diu que li mostrem el nostre treball. El tenim al pendrive i s'emprenya encara més perquè no l'hem imprès. Ni se'ns havia passat pel cap ja que ella tenia un ordinador damunt l'escriptori. Imprimim el treball i comencem a parlar-ne. Li expliquem durant dos minuts, ella ens el rebat durant cinc mentre es fuma un cigarret i ens tira el fum a la cara, i la impressió no se l'arriba ni a mirar. Ens posa la nota i marxem. Els pebrots li fan bossa.
Bucuresti no és una ciutat on l’art sigui perceptible a primer cop d’ull. Les galeries d’art existeixen però estan molt amagades, els museus d’Art hi són presents però costa d’arribar-hi, com en el cas de Museu Nacional d’Art Contemporani que has d’accedir-hi per una entrada lateral del Palau del Poble. L’street art tampoc està a l’ordre del dia a gaires zones de la ciutat. No obstant l’art hi és i el dia menys pensat pot aparèixer en forma d’intervenció al carrer, exposició a l’aire lliure o de graffiti.
Fa uns dies ens va sorprendre una intervenció a la Plaça Universitate, molt a prop de la nostra facultat. Es tracta d’una campanya que es diu “Naturalesa i Art” i que pretén reivindicar l’espai públic de qualitat per fer una ciutat més verda i agradable als ciutadans. La intervenció consta de quatre instal·lacions repartides a llocs emblemàtics de la ciutat que estaran durant unes setmanes al servei dels ciutadans. Les instal·lacions combinen elements naturals ambaltres de disseny per convidar a fer la reflexió sobre la importància de la naturalesa i l’art a les nostres vides.
Una altra de les instal·lacions està a la plaça Verona, prop de la mítica Strada Icoanei un carrer molt artístic i bohemi ja que allà es troben diversos monuments històrics de la ciutat, la casa on va néixer l’arquitecte Ion Mincu, la llibreria-casa de te Carturesti i els millors graffitis de la ciutat. Cada any a l’Strada icoanei es fa una espècie de festival per reivindicar que el carrer es faci peatonal d’una vegada per totes i es converteixi en un centre neuràlgic de l’art i la cultura, un punt clau de la ciutat. En aquest festival, Street Delivery, es fan actuacions de música a l’aire lliure i les botigues properes munten estands per vendre els seus productes. També es fan exposicions sobre plans urbanístics respectuosos amb la ciutat i es pinten nous graffitis al carrer.
Finalment parlar de les galeries d’art. A Bucuresti n’hi ha moltes i la majoria estan mig ocultes. Fa unes setmanes es va celebrar la “Noaptea Alba Galerilor” que consisteix en una nit en la qual totes les galeries d’art de la ciutat estan obertes i reben visitants des de les 8 del vespre a les 4 de la matinada. Les galeries van inaugurar exposicions i mitjançant un mapa fet per l’ocasió podies recórrer tota la ciutat en busca d’art, molts cops a racons molt insospitats. Amb el Xavi en vam visitar més de deu. Algunes de les més especials van ser a Atelierul de Productie, una antiga fàbrica reconvertida en fàbrica d’art, on alguns dels millors artistes pop actuals customitzaven sofàs antics. Una altra molt interessant va ser Catcomba Una, una galeria al subsòl, en una espècie de soterrani al jardí de la facultat de Belles Arts, on els estudiants van preparar una exposició sorprenent que combinava records antics, jocs de llums, música... També ens va agradar molt la galeria Pop-up on tres artistes romanesos que fan “surrealisme pop” van fer una exposició interessantíssima i van pintar en directe alguns graffitis.
La nit ens va reservar moltes més sorpreses com per exemple una galeria d’art prop de casa nostra, en una casa en ruïnes amb un jardinet decrèpit on mai haguéssim sospitat que es feien exposicions de tanta qualitat o una galeria dins una mansió del segle XIX de tres plantes plena de gent amunt i avall que tota ella era una exposició vivent o una galeria minúscula minimalista amb quatre obres molt abstractes i conceptuals. A Bucuresti l’art i la inspiració estan per tot arreu, només falta trobar-los!
Goran Bregovic. Un dels músics més coneguts dels Balcans des de fa 40 anys, ha voltat pel món amb la seva banda folclòrica amunt i avall. És famós, entre d'altres, per haver fet la banda sonora de diverses pel·lícules de Kusturica.
Oferia un concert gratuït en un parc del nord de Bucarest i vam anar-hi amb un munt d'amics. Vam esperar asseguts a la gespa a que els concerts anteriors s'acabessin i quan estava a punt de començar ens vam col·locar en un punt estratègic per a gaudir al màxim del concert. Acompanyat d'un cantant i percusionista gitano, dues coristes bulgares i 5 o 6 vents panxacontents. Amb el noi gitano portant la força del concert i un munt de cançons animades van fer que tot el públic ballés i cantés com mai abans ho havíem vist a Romania.
Ens ho estàvem passant genial i el concert estava durant un munt (gairebé 2 hores). Això sí, va deixar les millors cançons per l'extásis final, Mesecina i Kalashnikov amb les que el públic, inclosos nosaltres, es va tornar boig. Podeu veure els vídeos de les dos cançons que són d'allò més contagioses.
A més a més, per a qui li agradi, dir que aquest estiu Goran Bregovic tocarà al Festival Grec de Barcelona.
Seguint amb les excursions als voltants de Bucuresti, què millor que passar un diumenge a Mogosoaia? A només 10km de la ciutat es troba aquest complex que consta d’una església del segle XVII i l’impressionant palau de la mateixa època. El conjunt arquitectònic està envoltat per jardins de flors i boscos de frondosos roures. El palau té una sortida a un llac molt pacífic i idíl•lic envoltat de verd i flors.
El conjunt d’edificis està dins de la localitat de Mogosoaia, un poble petit tangent a Bucuresti on s’hi pot veure l’ambient rural típic de Romania, amb els carros tirats per cavalls i els pagesos venent els seus productes a peu de carretera. També hi ha cases de gent rica que tenen els seus xalets a tocar del llac amb les seves respectives llanxes motores per moure’s pel veïnat.
Mogosoaia és un lloc especial, no sembla que a tan pocs kilòmetres de la gran ciutat s’hi pugui trobar aquesta meravella de l’arquitectura de l’estil Brancovenesc, el renaixement romanès que combina elements arquitectònics venecians i otomans. Els diferents edificis del palau contenen una residència d’estudiants, un restaurant on s’hi celebren casaments quasi cada cap de setmana, el museu de la història del palau i una galeria d’art amb obres d’artistes locals. El palau ha estat regentat per diversos voivodes de Valàquia fins a l’època del comunisme. Llavors Ceausescu va requisar tot el que hi havia a l’interior del palau quedant-ne ara només alguns mobles i tapissos. Tot i així, és un edifici públic al servei de la comunitat i als seus jardins cada cap de setmana centenars de bucarestians s’hi apropen amb cotxe per fer pícnics i escampar la boira. També quasi cada diumenge es fan concerts de música clàssica gratuïts o es celebren esdeveniments artístics.
Un altre dels motius pel qual és famós Mogosoaia és perquè just darrera dels seus murs hi reposaven les estàtues de Lenin i de Petru Groza, un ex primer ministre comunista. Dic reposaven perquè el primer cop que vam visitar Mogosoaia, al setembre del 2010 encara hi eren i just fa unes setmanes quan hi vam anar amb l’Espe i la Marisol les estàtues havien desaparegut. Aquestes dues estàtues metàl•liques i enormes van estar durant l’època comunista al centre de Bucuresti fins que a la revolució del 1989, la gent les va fer caure a terra i van acabar al descampat de Mogosoaia, lluny de la ciutat. Era curiós veure-les de bocaterrosa enmig del camp i molts turistes venien a Mogosoaia només per fer-se la foto dalt de Lenin. Quan ho vam preguntar a un grup de treballadors ningú sabia on s’havien endut a Lenin. La bona notícia és que enlloc d’un descampat ara hi ha un parc acabat de fer als voltants de Mogosoaia. La mala notícia és que Romania s’esforça per esborrar qualsevol traça del passat de manera radical i sense treure’n conclusions.
Dacia és l'empresa amb més volum de negoci a l'exterior de Romania. Aquesta empresa creada als anys 60 va significar una de les poques mostres de capitalisme durant l'època comunista. Era un dels pocs bens de consum al que els habitants del país podien tenir lliure accés i qui més qui menys en va arribar a tenir un. Amb els anys es van crear un munt de models austers que encara circulen per les carreteres. Això va ser fins que, ja en democràcia, Dacia va decidir modernitzar-se i obrir-se a Europa i el món. Ho van fer amb el Dacia Logan, que es podria considerar el primer cotxe low-cost de la història.
El model Logan, que ha col·locat Romania al mapa, es va començar a comercialitzar l'any 2004 i des de llavors se n'han venut a tot el món un milió d'exemplars. Es caracteritza per ser lleig i fet amb materials econòmics però amb un motor fiable i un preu molt per sota de la competència en el sector.
Quan veniem a Romania l'any passat aquest cotxe és del poc que coneixiem. Un cop aquí, ens hem adonat que és omnipresent. És el cotxe que més es veu al carrer. També s'hi poden veure bastant els models antics de la marca, que vindria a ser com veure un munt de sis-cents pel carrer. I nosaltres hi hem tingut contacte directe els cops que hem llogat cotxes ja que gairebé sempre n'hem hagut de conduir un. I, s'ha de dir, que seran econòmics però tenen 4 rodes i un volant com tots els altres.
Aprofitant el bon temps que ja comença a despuntar a Bucarest i la visita de l’Espe i la Marisol, hem anat d’excursió aquest cap de setmana a dos llocs emblemàtics propers a Bucarest.
El primer que vam visitar va ser el Monestir d’Snagov, situat a 40km de Bucuresti. Al voltant d’un llac preciós s’estén el poble d’Snagov, convertit en un resort turístic, i el poblet rural i encantador de Silistea Snagovului. Des d’aquest s’accedeix a través d’un pont a l’illa on hi ha el Monestir d’Snagov, on és enterrat el famós Vlad Tepes altrament conegut com a Vlad l’Empalador o Comte Dràcula.
Per arribar-hi ens vam mig perdre per carreteres bucòliques al llarg de camps de cereals i roselles i trobant-nos cada dos per tres amb carros tirats per cavalls. El poblet són quatre cases de camp amb els seus respectius jardins i horts. Vam haver de travessar un petit bosquet per una carretera de terra i anar preguntant cada dos per tres el camí als pagesos que ens trobàvem. Quan hi vam ser-hi la vista no podia ser més bonica, el llac resplendia i a l’altra banda del pont es veia la frondosa illa d’Snagov amb el monestir recent restaurat traient el nas sobre els arbres.
L’església es va començar a fer al segle XV però va ser Vlad Tepes qui la va acabar, va construir un monestir i va emmurallar tot el recinte. Vlad va ser rei de Valàquia durant un curt període de temps (1456-1462), va convertir en capital a la ciutat de Bucuresti, mudant tota la cort allà i va defensar el país contra els turcs usant mètodes molt sàdics. No només va defensar la seva terra sinó que va conquerir diverses ciutats de l’Imperi Turc i vàries ciutats de Transilvània com Brasov, Sibiu o Fagaras, exterminant la població saxona que hi vivia. A ell se li atribueixen 100000 morts per empalament. Aquesta era la seva tortura preferida, amb els presoners de guerra creava “boscos” d’empalats, tot tallant els arbres i usant-los com estaques per fer formacions geomètriques amb els presoners empalats. Li agradava molt fer cercles concèntrics al voltant de les ciutat conquerides i no tenia cap escrúpol alhora d’empalar homes, dones o nens. L’exèrcit turc va renunciar a atacar Valàquia mentre ell fos rei, espantats al veure milers cossos de cadàvers en descomposició al llarg de les ciutats que pretenien conquerir. Els delictes que més odiava Vlad eren el robatori, la mentida i l’adulteri i castigava a qualsevol persona del seu reialme que els practiqués. Lluitava tan contra els Magiars com contra els Turcs sempre protegint els interessos de Valàquia i evitant sempre pagar impostos a qualsevol altre rei. Odiava a tots els nobles de Valàquia per haver matat el seu pare i el seu germà i per això els va assassinar a tots amb una mort lenta i cruel, obligant-los durant mesos a construir el seu castell fins que van morir extenuats. Podria citar moltes més anècdotes i fets escabrosos que va protagonitzar en Vlad però la llista seria infinita.
Tenia un odi visceral al sultà Mehmed II ja que Vlad havia estat el seu hostatge fins als 16 anys. Segons la llegenda el cap de Vlad Tepes va ser enviat al sultà com a prova de la seva mort i realment en el Monestir d’Snagov només hi ha enterrat el cos sense cap del rei.
La figura de Vlad és actualment una espècie d’heroi nacional per a Romania, durant la dictadura de Ceaucesu es van ressaltar els seus valors com a legislador i el seu exemple d’intolerància cap a les altres cultures, prevalent la cultura purament Romanesa per sobre les altres. Erròniament es pensa que és el Comte Dràcula, degut a la novela de Bram Stoker però el personatge real encara és més malvat que el de ficció. Vlad mai va veure sang (sí ho va fer la comtessa de Transilvània Erzsebet Báthory a qui se li atribueixen 630 morts) i el nom de Dracul fa referència a l’orde del Drac a la que pertanyia el seu pare.
Malgrat tot, el lloc és màgic i mereix una visita. No hi ha cap referència turística, està més aviat amagat i hi ha poca informació en romanès i anglès que expliqui la vida de Vlad. L’església està molt ben restaurada i l’entorn és tranquil i pacífic. Una gran contradicció amb el que va ser la vida de Vlad. Al voltant de la seva tomba només hi ha herba verda, cabretes, gallines, un llac en calma, creus i una església preciosa amb frescos del segle XV. Ningú diria que allà hi reposa un dels pitjors assassins de la història. Sigui com sigui, després dels segles en Vlad Tepes ha trobat la pau eterna.
Vist que ens queden 2 mesos i mig per acabar de gaudir de la nostra vida bucarestiana, hem decidit conèixer la nostra ciutat més a fons i per això hem iniciat un cicle de visites setmanals per explorar noves zones de Bucuresti.
Aquest cap de setmana passat, vam començar per un lloc a prop de casa i que coneixem poc en realitat, el parc Tineretului i el cementiri catòlic que està dins la zona verda del parc. Tineretului significa “els joves” i realment és un parc molt jovial ple de nens i de zones de joc per als més petits. Amb l’arribada de la nova estació i les pluja que ha estat fent el parc desplega verdor per totes bandes. És un parc relativament nou, data del 1964, i està col•locat a la zona sud de la ciutat ocupant una gran zona terra de ningú on abans hi havia boscos i descampats. El parc acull la “Sala Polivalenta”, on es fan molts esdeveniments diferents com el seu nom indica, un llac molt gran, restaurants i bars i molts parcs infantils, rars de veure a Bucuresti.
A l’hivern es cobreix completament de neu i el llac es gela. És un dels millors llocs de la ciutat per tirar-se en trineu gràcies als desnivells i turons que hi ha. Cada cap de setmana des del novembre al març molts pares amb fills hi van per practicar esports hivernals. Aquesta zona de Bucuresti és de les poques que té cotes de nivell més altes del normal. La resta de la ciutat és completament plana però a Tineretului s’aixequen petits turons envoltant el llac i des d’allà es poden veure unes bones vistes de la ciutat, emmarcades pels arbres i la vegetació les puntes de les esglésies i dels edificis més altes treuen el cap.
En el parc es poden llogar bicicletes per molts poc diners i gratuïtament si s’és estudiant. Al ser tan gran està molt bé per donar-hi voltes sobre rodes. El dia que hi vam anar nosaltres estava verd i exuberant, ple de nens i de famílies. Després del parc vam visitar el cementiri catòlic, just al costat. En realitat volíem anar al Cimitirul Bellu, on ens havien dit que jeia el dictador Ceaucescu, enterrat secretament, i altres personatges importants romanesos però pel camí vam topar amb aquest petit cementiri i ens va sembla molt interessant. A Romania el 87% de la població és ortodoxa davant del 5% catòlics. Era el primer cementiri que rendia culte al catolicisme que veiem a Romania. Normalment els grups catòlics son els hongaresos residents a Romania o els alemanys de Transilvània que van marxar fa molt de temps. Alguns romanesos també ho són. El cementiri constituïa una barreja de noms i d’orígens molt interessants. Cognoms genuïnament alemanys compartien espai amb cognoms hongaresos, ucrainians, italians, francesos i d’altres procedències que intentàvem endevinar. Cada tomba contenia una història amagada darrere seu, molts eren morts de la 2a Guerra Mundial i altres durant el període de les revolucions al 1989. És estrany que a Bucuresti, la gran capital a Valàquia, emblema de l’ortodoxisme i de la cultura romanesa s’hi puguin trobar aquestes mescles i reminiscències d’un passat tan interessant i heterogeni que normalment es troben a Transilvània, Bucovina o Maramures. No obstant la prova és allà i Bucuresti no s’escapa tampoc del passat de la Romania a pedaços.
Fa un parell de dies vam decidir que necessitàvem tornar a degustar cuina tradicional romanesa. Dit i fet, ens vam encaminar cap el Hanul Berarilor, el nostre restaurant preferit de Bucuresti, i vam assaborir els deliciosos Ardei Umpluti. Per a mi potser és el millor plat que tenen a Romania. Es tracta d’un àpat de carn, compost d’un pebrot verd romanès (ardei) farcit d’una barreja de carn de vedella i porc i arròs. Els ardei es couen a foc lent i van acompanyats d’un sofregit de ceba i tomàquet. El plat és consistent però molt suau, la combinació del pebrot amb el farciment és molt gustós i harmònic. La carn i l’arròs es mesclen perfectament i agafen l’aroma del sofregit, embolcallats del pebrot cuit fan una combinació perfecta.
Els ardei es solen acompanyar d’una ració de smantana (la nata àcida romanesa) que aporta frescor i contrast al guisat.
Un bon lloc per assaborir Ardei Umpluti a Bucuresti és sens dubte el restaurant Hanul Berarilor Interbelic. Com a bons amants de la gastronomia hem peregrinat a diferents restaurant i provat les seves variacions del plat. També n’hem provat de casolans, fets amb amor a les cuines romaneses. Evidentment un plat casolà té més valor afegit però la versió del Hanul Berarilor és realment bona. El restaurant és un edifici de principis del segle XX d’estil neo-romanès. La decoració interior és impecable i el servei és atent i personalitzat. Diàriament fan espectacles de música tradicional i no tant tradicional a la sala central de l’edifici de manera que totes les sales restaurant tenen visibilitat del que està passant. Un plat d’Ardei Umpluti pot costar uns 4,5 € (18 lei) i són 450gr de menjar.
Només us podem recomanar que els proveu, pofta buna!
El dia 8 d’abril va ser molt especial per a nosaltres. Diversos esdeveniments van convergir a la ciutat i van convertir Bucuresti en una ciutat plena de vitalitat i d’ofertes d’oci. Al ser el dia Internacional dels Gitanos moltes festes i celebracions es van dur a terme a la ciutat. Per casualitat vam enganxar al parc de Tineretului, a prop de casa nostra, una festa de la comunitat gitana. A les 12 del migdia, desenes de gitanos tradicionalistes s’agrupaven i feien petar la xerrada (els homes amb els homes i les dones amb les dones). Botiguetes improvisades venien els productes elaborats per a ells com ara cassoles, faldilles, mocadors, menjar, joies... El Xavi i jo ens hi vam encaminar directament i ens vam barrejar amb la multitud. Les dones lluïen faldilles amb motius florals, mocadors de colors virolats i trenes molt llargues adornades amb cintes. Els homes portaven llargs mostatxos i barret d’ala ampla i rodona, vestien armilla i camisa. Mai havíem vist una concentració tan gran de gitanos tradicionalistes. Pensem que eren Gabori o Calderari, les úniques castes tradicionalistes que hi ha a Romania. Era estrany veure’n tants a Bucuresti perquè no solen viure a la gran ciutat, sinó en pobles perifèrics al nord o al sud del país.
Després d’aquesta experiència visual tan gratificant vam decidir tornar per la tarda a seguir amb la festa. I això vam fer, abans però vam passejar una mica pel nostre barri florit i olorós farcit de jardins.
Un altre cop al parc de Tineretului, els tradicionalistes havien desaparegut i en lloc d’ells hi havia els Tzigani, les castes de gitanos urbans, concretament del nostre barri, que portaven molta marxa i ja feia estona que ballaven al ritme de les orquestres de gitanos. Ens vam afegir sense pensar-ho ja que la música convidava a ballar. L’orquestra estava composta per vents metàl•lics, algun violí i un címbalom. Tocaven temes instrumentals i també acompanyant cantants que pujaven a l’escenari ocasionalment. La llàstima es que no hi Havia gaire gent, només els tzigani i nosaltres i la festa es veia una mica buida. Malgrat tot va ser molt emocionant.
Després de la festa a la tarda vam acudir al festival de curts anomenat “Next Festival”. És curiós la quantitat de festival de cinema que es fan a Bucuresti, gairebé 1 o 2 per mes. Aquesta edició va ser molt bona i vam veure propostes molt interessants de mols països: Xina, Espanya, Argentina, Irlanda, Romania, França, Alemanya, Bulgària...
Finalment per tancar la nit, vam anar a una altra festa amb més amics erasmus. Concretament al club Underworld, a gaudir amb música gitana mesclada amb ritmes balkànics i ska.
La setmana passada hi havia concert. I quin concert! A la Sala Palatului (la més gran de la ciutat) omplia l'escenari una orquestra de "100 violins". A les butaques molt pocs llocs buits, tot un mèrit tenint en compte que és de les 10 sales d'espectacles més grans del món. Els 100 violins però no eren tals. Si que eren 100 músics 95 dels quals eren corda (molts violins, violes, violoncels, contrabaixos i uns quants címbaloms) i els altres 5 clarinets.
D'aquesta breu introducció potser molts us pregunteu què és el címbalom. Aquest instrument que s'associa als gitanos, el van portar cap al segle XIII des d'Iran o més enllà, i n'és el seu instrument estrella. És una espècie de piano que es toca amb baquetes, amb un so més metàl·lic i precís.
Comencem. Ja asseguts al nostre seient gairebé a dalt de tot vam gaudir de veure com la gent anava amunt i avall sense parar, semblant buscar quelcom o indiferents davant els últims avisos que el show anava a començar. I de cop, s'apaguen els llums i comença la festa. Com deixant ben clares les seves intencions des del principi comencen tocant el final de l'obertura de William Tell de Rossini (l'escena a càmera ràpida de A Clockwork Orange). Total que en menys de 30 segons ja estava tot el públic palmejant al ritme de la música com si fos la Marxa Radetzky. De primeres ens van semblar una orquestra molt animada que sabia com connectar amb el públic però ens feia por que tot el que vingués a continuació fos música "comercial" per a tots els públics. Amb la Laia ens miràvem quan ja a la segona peça el públic palmejava fins i tot les notes més tristes. Poc a poc però, els músics es van anar apoderant de l'escenari amb un curiós canvi de director/solista a cada tema i es van anar endinsant cada cop més en la música clàssica i tradicional hongaresa. A cada solista que sortia podíem escoltar matisos nous i unes melodies tocades de memòria i amb el cor. En aquesta primera part van deixar ben clar que porten la música a dins i que el que toquen els surt del cor.
Després de quinze minuts de descans van reiniciar l'espectacle aquest cop però amb temes molt més clàssics de mestres austríacs del segle XIX com Brahms o Strauss. Van interpretar obres que enaltien a Hongria, altres d'arxiconegudes com la Marxa Radetzky i alguna peça clàssica amb temàtica gitana, demostrant la seva immensa qualitat i alhora un definit i peculiar estil propi. Sense paraules ens vam quedar quan un rere l'altre treien dels seus violins sons inversemblants tan aguts que ni el cant de l'ocell més xic podria reproduir-los. Estàvem bocabadats, i la resta del públic també. I molt animats. Encara palmejaven a cada cançó, però ja no ens importava, estàvem massa abstrets gaudint d'aquells sons únics i irrepetibles. L'animació del públic va donar pas a l'exaltació dels músics quan van tocar, de tot cor, la Ciocarla (una cançó popular gitana emblemàtica, versionada per un munt de músics, des de George Enescu fins a Emir Kusturica) que va provocar la bogeria generalitzada i un munt de gent emocionada com a clímax del concert.
No contents amb l'espectacle que havien muntat, van posar-se al públic encara més a la butxaca fent dos bisos de cançons tradicionals romaneses que van fer rodolar més d'una llàgrima per les enrojolades galtes dels assistents. I ja per acabar, van concloure aquest fenomenal concert amb dues cançons jueves, una d'elles dedicada a totes les mares del món.
Només queda dir que vam quedar-nos, esglaiats, bocabadats, esmaperduts i caragirats. Va ser un dels millors concerts als que hem assistit mai i en recomanem l'experiència a tothom. Podeu, per començar, visitar la seva web aquí.
A Bucarest les distàncies són grans i cada dia agafem el metro. Sota terra s'obre un "nou món" davant nostre on inexplicablement (bé, el fred ho explica) hi ha més comerços que a peu de carrer. Entre aquests comerços, algun de gastronòmic i, els més importants de tots, les Covrigarie!
Una covrigarie és una mini botiga on fan exclusivament covrigi (o pretzels com es diuen en anglès) que són com es pot veure en la imatge, llaços de pasta de pa suaus per dins i cruixents per fora, daurats al forn i que estan boníssims. Costen només 1 lei (uns 25 cèntims d'euro) i quan a mig matí l'estómac comença a protestar van genial per apaivagar la gana. Els dos tipus principals són els de sal i llavors de rosella i els de llavors de sèsam. Els no tan tradicionals però no per això menys bons poden ser amb pa d'olives, amb formatge i pernil dolç, o fins i tot, amb frankfurt.
El metro sempre va ple de gent menjant-se aquests llaços i les cues que es formen per comprar-ne a vegades són força llargues. Nosaltres, de tant en tant, ens deixem endur per la temptació.
