Aquest és el nostre riu, el riu que travessa Bucuresti i passa tangent a casa nostra. El riu al voltant del qual anem a córrer i per on sempre tornem de nit, quan s'acaba la festa al centre. El Dambovita és plàcid i tranquil, un tresor de la ciutat. Les seves aigües reflexen com un mirall el cel i els arbres del voltant. Sempre hi ha ànecs que hi neden i pescadors que hi pesquen. Al nord-oest de la capital el Dambovita entra a Bucuresti en forma de llac, l'immens Lacul Mori. El seu cabdal ha estat canalitzat i reprimit per evitar inundacions, ara flueix amb poca aigua, no gaire més d'un metre de profunditat. Ja al sud, crea uns aiguamolls enormes i salvatges, dins la ciutat encara just abans d'abandonar-la. El Dambovita podria aportar molta més bellesa i encant a Bucuresti. Caminar al seu costat et tranquil·litza l'ànima i t'aporta serenor.
Des d'aquí reivindiquem que es faci un parc fluvial, seguint el seu curs perquè els bucarestians puguin caminar al llarg del seu riu sense cotxes, amb les voreres amples aptes per anar en bicicleta o fer jogging. En l'últim concurs d’arquitectura on hem participat hem volgut reflexionar sobre la figura del riu, com a element regenerador de la ciutat. Creiem que és un bon punt de partida per conscienciar sobre la importància de la naturalesa i els espais verds a la ciutat, per ensenyar qualitat de vida.
Amb aquestes fotografies, preses al llarg de l'any volem homenatjar el nostre riu preferit, el trobarem molt a faltar:
És gairebé la última setmana a Bucarest i en comptes de passar-nos el dia acabant d'explorar els racons desconeguts de la ciutat ahir vam passar 6 hores amunt i avall per motius de burocràcia universitària. I és que n'hi ha per llogar-hi cadires.
Resulta que quan vam començar l'erasmus ens van demanar que omplíssim uns fulls a mà amb totes les assignatures que volíem fer. Un full per a cada assignatura. Els de secretaria (o l'equivalent patxanguero romanès) havien de fer-ho arribar als professors, que un cop acabada l'assignatura li tornarien el full signat amb la nota a la secretària. Ella, un cop tingués els fulls de tornada escriuria la fitxa oficial de les notes. Com veieu, sistema informatitzat d'última generació.
Durant el primer quadrimestre no hi vam ni pensar. Ens sobtava però que quan anàvem a parlar amb la Victorela, la pobre i vaga secretària que es menja tots els marrons, no hagués aconseguit els nostres carnets d'estudiant. Ella ens deia: "Veniu la setmana que ve". I la setmana "que ve" que hi anàvem i tampoc els tenien i havíem de tornar a anar la setmana següent. Fins que ens en vam cansar. Un bon dia, al cap de cinc o sis mesos, va començar a córrer la llegenda que uns erasmus italians que ningú sabia qui eren, havien per fi aconseguit els famosos carnets. En efectiu, els carnets estaven escrits. I dic escrits perquè simplement es tractava d'escriure 16 paraules en una llibreteta antiquada i grapar-hi la fotografia. Per això van tardar sis mesos. Sis mesos!!
Us podeu imaginar doncs, el calvari que està sent aconseguir les notes. Un cop acabat el primer quadrimestre vam anar a veure les notes que havíem tret amb la sorpresa que tot i que ja feia un mes del final d'aquest i que estàvem ben entrats en el segon, encara ens faltaven la meitat de les notes. La Victorela ens deia "Vuelva usted mañana" i demà que hi tornàvem i que seguien faltant les mateixes notes. I així fins cansar-nos. Total que un cop s'estava acabant el curs, vam pensar que per accelerar els tràmits aniríem nosaltres professor a professor a recollir les nostres notes. Aquesta tasca la vam iniciar a finals de maig i l'acabarem demà a sis de juliol.
Ha sigut gairebé un mes i mig d'inacabables visites a la universitat. No les hem contat però gairebé quinze vegades ens hem presentat a la universitat i hi hem hagut d'estar unes quantes hores amunt i avall anat d'un despatx a l'altre sense obtindre gaires satisfaccions. En traiem però unes quantes anècdotes curioses. Per una banda està la Victorela, que no s'entera de res. Pobre noia no sabem com fa la resta de tasques que li encomanen però està clar que quan es tracta de fer quelcom que sigui necessari per als erasmus eludeix la seva feina amb mestratge.
De professors podem explicar les anècdotes de dos en concret. Per una banda està domnul Iulius Ionescu que el primer dia de classe, al setembre, va passar-se cinc minuts rient-se de nosaltres en romanès i esbroncant-nos per no saber l'idioma. Durant el curs no va impartir classes, ell es limitava a deixar l'aula d'informàtica oberta per a qui volgués anar-hi. Vam seguir els passos que deia l'enunciat de l'assignatura i al final del quadrimestre vam entregar al servidor de la universitat el treball en qüestió. No ens en vam tornar a preocupar més fins fa cosa de dos setmanes quan encara no teníem la nota. Vam aconseguir localitzar al Iulius i vam anar a preguntar-li, aquest cop en romanès, que què passava amb la nostra nota. El personatge ens va dir que no sabia qui érem i que no havíem anat mai a la seva classe. Preocupats, anem a parlar amb la Doina Niculae, la responsable dels erasmus, que ens acompanya al despatx del Iulius. Aquest cop, el vell comunista reconeix que si que sap qui som però que com no vam entregar l'assignatura hem d'examinar-nos al juliol. Emprenyats, però sense més alternatives, acordem que li mostrarem els nostres treballs el dia 4 de juliol i llavors ell ens posarà la nota. Arriba el dia de "l'examen" i ens presentem davant del seu despatx a les 10 com deia el full d'horaris d'examens. Ell però no hi és i diuen pels passadissos que no vindrà fins les 12. Passem un parell d'hores en altres divertides gestions i ens posem a esperar-lo. Fins les 12 i quart ell no fa acte de presència, moment en el que una vintena d'estudiants estan també voltant pel seu despatx en una situació similar a la nostra. Ell, parsimoniosament i davant la atònita mirada de tots, va d'un despatx a l'altre ves a saber què fent. Al cap de deu minuts fa com que se'n va i tothom el comença a seguir. Poc a poc obre una aula engarjolada que amaga una trentena d'ordinadors, quinze d'ells Mac d'última generació. Quan ens estàvem ja a punt d'escollir ordinador per a obrir el treball i mostrar-li, mentre ell passés d'alumne a alumne, decideix que no, que ell es posarà en un dels ordinadors i que tots passarem un a un a ensenyar-li el treball. Pacientment esperem el nostre torn, ens toca i ell introdueix poc a poc el pendrive a l'ordinador, es copia els treballs i ens diu: "Apa, adéu". Nosaltres, estranyats, li preguntem per la nota i li recordem que havíem acordat que avui en última instància i després de sis mesos ens donaria una nota. Ell ens respon que d'això res, que fins demà o passat si li va bé no tindrem la nota. Per sort l'endemà, és a dir avui, la nota estava.
Un altre professor que ens ha fet la punyeta és la doamna AM Zahariade. Una impresentable de cap a peus. Amb ella els problemes han estat més curts però alhora més intensos. És professora d'una assignatura optativa de la que vam entregar un treball farà cosa de deu dies. Dimecres passat hi havia la revisió del treball i ens havia de posar la nota. De camí a la correcció ens la vam trobar i ens va dir que no, que a nosaltres no ens tocava avui ja que érem estrangers i no ens enteraríem de res. Ens reservava un dia especial, just el dia en que ens havíem posat nosaltres mateixos com a límit per aconseguir les notes. Havíem acordat com a data límit el dilluns al matí i ella ens cita el dilluns a la tarda. Inflexible i sense compassió ella no va voler acordar un altre dia. Total que ens presentem ahir a les dues de la tarda, a l'hora acordada. Ens la trobem de camí al seu despatx. Ens fa entrar i li recordem el motiu pel qual l'hem anat a veure. "Ah, si, si" ens diu en francès. Després d'haver parlat amb ella una desena de vegades encara es pensa que som francesos. Total que comença a buscar entre els fulls i diu: "Em sembla que el vostre no el tinc, me'l dec haver deixat a casa". Jo li contesto: "Si te l'has llegit, te'l podem explicar per acabar de veure com estava el treball". "Me l'he llegit però no me'n recordo de res. On viviu?" diu. En fi, que aconsegueix que anem a casa a buscar el treball. Al cap d'una hora arribem de nou a la universitat amb el treball en un pendrive i ens la trobem pujant les escales que duen a les aules. Ens veu i diu: "Aneu cap al meu despatx i espereu-me allà que ara vinc". Ens quedem esperant a la seva porta 45 minuts. 45 minuts esperant un moment sense tenir notícies de la maleducada aquesta. Cansats d'esperar decidim trucar-la i dir-li que tenim una mica de pressa i un munt de coses a fer. Ella, seca, diu que està venint i que en menys de 5 minuts està allà de tornada. Passen quinze minuts més i no apareix. Quan estàvem trucant-la de nou apareix corrent i cridant-nos que què fem trucant-la de nou si ja ens havia dit que estava venint. Ens fa entrar de males maneres al seu despatx i ens diu que li mostrem el nostre treball. El tenim al pendrive i s'emprenya encara més perquè no l'hem imprès. Ni se'ns havia passat pel cap ja que ella tenia un ordinador damunt l'escriptori. Imprimim el treball i comencem a parlar-ne. Li expliquem durant dos minuts, ella ens el rebat durant cinc mentre es fuma un cigarret i ens tira el fum a la cara, i la impressió no se l'arriba ni a mirar. Ens posa la nota i marxem. Els pebrots li fan bossa.
Seguint amb les excursions als voltants de Bucuresti, què millor que passar un diumenge a Mogosoaia? A només 10km de la ciutat es troba aquest complex que consta d’una església del segle XVII i l’impressionant palau de la mateixa època. El conjunt arquitectònic està envoltat per jardins de flors i boscos de frondosos roures. El palau té una sortida a un llac molt pacífic i idíl•lic envoltat de verd i flors.
El conjunt d’edificis està dins de la localitat de Mogosoaia, un poble petit tangent a Bucuresti on s’hi pot veure l’ambient rural típic de Romania, amb els carros tirats per cavalls i els pagesos venent els seus productes a peu de carretera. També hi ha cases de gent rica que tenen els seus xalets a tocar del llac amb les seves respectives llanxes motores per moure’s pel veïnat.
Mogosoaia és un lloc especial, no sembla que a tan pocs kilòmetres de la gran ciutat s’hi pugui trobar aquesta meravella de l’arquitectura de l’estil Brancovenesc, el renaixement romanès que combina elements arquitectònics venecians i otomans. Els diferents edificis del palau contenen una residència d’estudiants, un restaurant on s’hi celebren casaments quasi cada cap de setmana, el museu de la història del palau i una galeria d’art amb obres d’artistes locals. El palau ha estat regentat per diversos voivodes de Valàquia fins a l’època del comunisme. Llavors Ceausescu va requisar tot el que hi havia a l’interior del palau quedant-ne ara només alguns mobles i tapissos. Tot i així, és un edifici públic al servei de la comunitat i als seus jardins cada cap de setmana centenars de bucarestians s’hi apropen amb cotxe per fer pícnics i escampar la boira. També quasi cada diumenge es fan concerts de música clàssica gratuïts o es celebren esdeveniments artístics.
Un altre dels motius pel qual és famós Mogosoaia és perquè just darrera dels seus murs hi reposaven les estàtues de Lenin i de Petru Groza, un ex primer ministre comunista. Dic reposaven perquè el primer cop que vam visitar Mogosoaia, al setembre del 2010 encara hi eren i just fa unes setmanes quan hi vam anar amb l’Espe i la Marisol les estàtues havien desaparegut. Aquestes dues estàtues metàl•liques i enormes van estar durant l’època comunista al centre de Bucuresti fins que a la revolució del 1989, la gent les va fer caure a terra i van acabar al descampat de Mogosoaia, lluny de la ciutat. Era curiós veure-les de bocaterrosa enmig del camp i molts turistes venien a Mogosoaia només per fer-se la foto dalt de Lenin. Quan ho vam preguntar a un grup de treballadors ningú sabia on s’havien endut a Lenin. La bona notícia és que enlloc d’un descampat ara hi ha un parc acabat de fer als voltants de Mogosoaia. La mala notícia és que Romania s’esforça per esborrar qualsevol traça del passat de manera radical i sense treure’n conclusions.
Aprofitant el bon temps que ja comença a despuntar a Bucarest i la visita de l’Espe i la Marisol, hem anat d’excursió aquest cap de setmana a dos llocs emblemàtics propers a Bucarest.
El primer que vam visitar va ser el Monestir d’Snagov, situat a 40km de Bucuresti. Al voltant d’un llac preciós s’estén el poble d’Snagov, convertit en un resort turístic, i el poblet rural i encantador de Silistea Snagovului. Des d’aquest s’accedeix a través d’un pont a l’illa on hi ha el Monestir d’Snagov, on és enterrat el famós Vlad Tepes altrament conegut com a Vlad l’Empalador o Comte Dràcula.
Per arribar-hi ens vam mig perdre per carreteres bucòliques al llarg de camps de cereals i roselles i trobant-nos cada dos per tres amb carros tirats per cavalls. El poblet són quatre cases de camp amb els seus respectius jardins i horts. Vam haver de travessar un petit bosquet per una carretera de terra i anar preguntant cada dos per tres el camí als pagesos que ens trobàvem. Quan hi vam ser-hi la vista no podia ser més bonica, el llac resplendia i a l’altra banda del pont es veia la frondosa illa d’Snagov amb el monestir recent restaurat traient el nas sobre els arbres.
L’església es va començar a fer al segle XV però va ser Vlad Tepes qui la va acabar, va construir un monestir i va emmurallar tot el recinte. Vlad va ser rei de Valàquia durant un curt període de temps (1456-1462), va convertir en capital a la ciutat de Bucuresti, mudant tota la cort allà i va defensar el país contra els turcs usant mètodes molt sàdics. No només va defensar la seva terra sinó que va conquerir diverses ciutats de l’Imperi Turc i vàries ciutats de Transilvània com Brasov, Sibiu o Fagaras, exterminant la població saxona que hi vivia. A ell se li atribueixen 100000 morts per empalament. Aquesta era la seva tortura preferida, amb els presoners de guerra creava “boscos” d’empalats, tot tallant els arbres i usant-los com estaques per fer formacions geomètriques amb els presoners empalats. Li agradava molt fer cercles concèntrics al voltant de les ciutat conquerides i no tenia cap escrúpol alhora d’empalar homes, dones o nens. L’exèrcit turc va renunciar a atacar Valàquia mentre ell fos rei, espantats al veure milers cossos de cadàvers en descomposició al llarg de les ciutats que pretenien conquerir. Els delictes que més odiava Vlad eren el robatori, la mentida i l’adulteri i castigava a qualsevol persona del seu reialme que els practiqués. Lluitava tan contra els Magiars com contra els Turcs sempre protegint els interessos de Valàquia i evitant sempre pagar impostos a qualsevol altre rei. Odiava a tots els nobles de Valàquia per haver matat el seu pare i el seu germà i per això els va assassinar a tots amb una mort lenta i cruel, obligant-los durant mesos a construir el seu castell fins que van morir extenuats. Podria citar moltes més anècdotes i fets escabrosos que va protagonitzar en Vlad però la llista seria infinita.
Tenia un odi visceral al sultà Mehmed II ja que Vlad havia estat el seu hostatge fins als 16 anys. Segons la llegenda el cap de Vlad Tepes va ser enviat al sultà com a prova de la seva mort i realment en el Monestir d’Snagov només hi ha enterrat el cos sense cap del rei.
La figura de Vlad és actualment una espècie d’heroi nacional per a Romania, durant la dictadura de Ceaucesu es van ressaltar els seus valors com a legislador i el seu exemple d’intolerància cap a les altres cultures, prevalent la cultura purament Romanesa per sobre les altres. Erròniament es pensa que és el Comte Dràcula, degut a la novela de Bram Stoker però el personatge real encara és més malvat que el de ficció. Vlad mai va veure sang (sí ho va fer la comtessa de Transilvània Erzsebet Báthory a qui se li atribueixen 630 morts) i el nom de Dracul fa referència a l’orde del Drac a la que pertanyia el seu pare.
Malgrat tot, el lloc és màgic i mereix una visita. No hi ha cap referència turística, està més aviat amagat i hi ha poca informació en romanès i anglès que expliqui la vida de Vlad. L’església està molt ben restaurada i l’entorn és tranquil i pacífic. Una gran contradicció amb el que va ser la vida de Vlad. Al voltant de la seva tomba només hi ha herba verda, cabretes, gallines, un llac en calma, creus i una església preciosa amb frescos del segle XV. Ningú diria que allà hi reposa un dels pitjors assassins de la història. Sigui com sigui, després dels segles en Vlad Tepes ha trobat la pau eterna.
Vist que ens queden 2 mesos i mig per acabar de gaudir de la nostra vida bucarestiana, hem decidit conèixer la nostra ciutat més a fons i per això hem iniciat un cicle de visites setmanals per explorar noves zones de Bucuresti.
Aquest cap de setmana passat, vam començar per un lloc a prop de casa i que coneixem poc en realitat, el parc Tineretului i el cementiri catòlic que està dins la zona verda del parc. Tineretului significa “els joves” i realment és un parc molt jovial ple de nens i de zones de joc per als més petits. Amb l’arribada de la nova estació i les pluja que ha estat fent el parc desplega verdor per totes bandes. És un parc relativament nou, data del 1964, i està col•locat a la zona sud de la ciutat ocupant una gran zona terra de ningú on abans hi havia boscos i descampats. El parc acull la “Sala Polivalenta”, on es fan molts esdeveniments diferents com el seu nom indica, un llac molt gran, restaurants i bars i molts parcs infantils, rars de veure a Bucuresti.
A l’hivern es cobreix completament de neu i el llac es gela. És un dels millors llocs de la ciutat per tirar-se en trineu gràcies als desnivells i turons que hi ha. Cada cap de setmana des del novembre al març molts pares amb fills hi van per practicar esports hivernals. Aquesta zona de Bucuresti és de les poques que té cotes de nivell més altes del normal. La resta de la ciutat és completament plana però a Tineretului s’aixequen petits turons envoltant el llac i des d’allà es poden veure unes bones vistes de la ciutat, emmarcades pels arbres i la vegetació les puntes de les esglésies i dels edificis més altes treuen el cap.
En el parc es poden llogar bicicletes per molts poc diners i gratuïtament si s’és estudiant. Al ser tan gran està molt bé per donar-hi voltes sobre rodes. El dia que hi vam anar nosaltres estava verd i exuberant, ple de nens i de famílies. Després del parc vam visitar el cementiri catòlic, just al costat. En realitat volíem anar al Cimitirul Bellu, on ens havien dit que jeia el dictador Ceaucescu, enterrat secretament, i altres personatges importants romanesos però pel camí vam topar amb aquest petit cementiri i ens va sembla molt interessant. A Romania el 87% de la població és ortodoxa davant del 5% catòlics. Era el primer cementiri que rendia culte al catolicisme que veiem a Romania. Normalment els grups catòlics son els hongaresos residents a Romania o els alemanys de Transilvània que van marxar fa molt de temps. Alguns romanesos també ho són. El cementiri constituïa una barreja de noms i d’orígens molt interessants. Cognoms genuïnament alemanys compartien espai amb cognoms hongaresos, ucrainians, italians, francesos i d’altres procedències que intentàvem endevinar. Cada tomba contenia una història amagada darrere seu, molts eren morts de la 2a Guerra Mundial i altres durant el període de les revolucions al 1989. És estrany que a Bucuresti, la gran capital a Valàquia, emblema de l’ortodoxisme i de la cultura romanesa s’hi puguin trobar aquestes mescles i reminiscències d’un passat tan interessant i heterogeni que normalment es troben a Transilvània, Bucovina o Maramures. No obstant la prova és allà i Bucuresti no s’escapa tampoc del passat de la Romania a pedaços.
Ja és aquí, oficialment la primavera ja ha arribat a la ciutat. No sabeu el bé que ens fa! Per fi el dur i persistent hivern ha deixat pas a la primavera. Ha costat, i durant tot el mes de març el Sol ha vingut i ha marxat, com jugant a fet i amagar amb nosaltres però finalment la calor ha guanyat al fred i la ciutat s’està preparant per l’explosió de colors que vindrà a continuació.
Els primers indicis de primavera els vam tenir la setmana passada quan per casualitat passejant pel nostre carrer vam veure els primers brots verds que naixien de les branques sense fulles. El nostre barri és molt tranquil, residencial majoritàriament, i es caracteritza pels blocs comunistes que tanquen tot l’espai. El que no sabeu és que aquests blocs vénen amb jardins semiprivats incorporats i en aquests jardins durant l’hivern hi regna la desolació i l’anarquia perquè els arbustos perden totes les fulles i la neu ho colga tot. Realment a l’hivern fan llàstima i et preguntes per què hi són. Però la resposta ve sola quan enmig de la tristor de les branques apareixen els petits bulbs verds tot anunciant un temps millor. Ara sabem per què serveixen aquests jardins. Gràcies a ells hem après a valorar les estacions i a ser conscients de l’entorn que ens envolta. Ens hem fet més observadors i percebem la naturalesa a prop nostre. Durant el dia desenes de pardals s’amaguen entre les branques i se’ls sent cridar entre la malesa. Quan de temps fa que no sentíem cantar un pardal? Famílies de gats tenen la seva caseta en aquests jardinets i encara ens meravellem de com han pogut resistir l’hivern. No com els pobres coloms que morien congelats a la neu i ens trobàvem el seu cadàver estès dramàticament damunt la capa blanca esperant ser devorats per algun gat o gos. Aquests dies de bo hem vist a més d’un senyor gran llaurant la terra i fent neteja del tros per preparar el terreny a la nova estació. Els arbres desolats han estat podats i algunes tulipes i campanetes d’hivern han tret el cap anticipadament quan encara hi quedava una mica de neu.
Ara però, és el torn dels brots verds! Amb ells l’església del barri ha tornat a lluir i les parades de flors s’han omplert de mercaderia olorosa.
És el moment del Sol, de l’alegria, de la verdor i els colors. Visca!
Quan no està coberta per la neu, Bucarest és una ciutat amb un munt de parcs verds plens de flors i vegetació que serveixen de pulmó a una ciutat ocupada en la seva totalitat pels cotxes. De tots els parcs, el més important i característic de la ciutat és l'Herastrau.
Un parc immens, de més de 2km² on joves bucurestians passen els calorosos dies d'estiu fent pícnic, o les famílies lloguen bicis (gratis) per recórrer el parc de cap a peus (atenció, després de fer els 4km que això representa caminant, crec definitivament que és millor fer-ho amb bici). És un símbol de la ciutat i el que el fa tant especial és el llac central per on es poden fer mini-creuers, o llogar barques de rems; el parc es distribueix al voltant del llac i s'hi pot trobar des de restaurants amb terrassa, fins a un camp de golf.
Ara bé, l'atractiu més gran del parc és potser el museu Satului, que és un recull d'arquitectura vernacular de Romania en un espai a l'aire lliure. Si hi ha sort quan visites el museu et pots trobar amb parades de menjar típic i amb grups de música tradicional. És un dels millors llocs de la ciutat. A més, el parc recull un munt d'opcions lúdiques com parcs infantils, parades de menjar, pistes d'skateboard o un jardí botànic. També, arreu del parc podem trobar diverses estàtues de personatges famosos romanesos o d'arreu.
En definitiva, podem dir que el Parcul Herastrau és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat i de visita obligada per aquells qui els agradi la naturalesa i fugir per uns moments del caos urbà.
El “Centrul Vechi” és el centre històric de Bucuresti. Malgrat l’aspecte de ciutat ex comunista i caòtica, hi va haver un temps en que Bucuresti era una ciutat emmurallada i planificada. La primera muralla que protegia la ciutat data de la segona meitat del segle XIV. Ja en el segle XV Vlad Tepes, o més conegut com a Dràcula, va establir Bucuresti com a Capital de Valàquia i va traslladar-hi tota la cort. És a partir llavors quan el Centrul Vechi es va començar a farcir de petites esglésies ortodoxes, de comerços, de cases benestants, d’edificis administratius... Les ordenances que dictaminaven els carrers i la parcel•lació venien donades d’arquitectes que es van encarregar de dirigir la ciutat durant els segles següents. Finalment al segle XIX i a principis del XX, una època pròspera i d’expansió, el Centrul va acabar d’agafar la imatge que té avui en dia, en veure’s completat per les cases dels rics comerciants totes elles patrimoni històric a l’actualitat.
Durant els anys comunistes el Centrul Vechi va perdre el seu glamour i es va abandonar a la degradació. Els edificis no es cuidaven ni es rehabilitaven i les vivendes van començar a envair el que abans havien sigut cases-taller riques i boniques. Alguns edificis comunistes també van intentar infiltrar-se al territori ancestral de la ciutat.
A partir dels anys noranta es va prendre consciència de la importància del patrimoni històric i es van començar les tasques de rehabilitació, molt a poc a poc això sí. La Universitat Ion Mincu de Bucuresti va fer estudis i es va dictaminar tot el pla d’atac.
Actualment el Centrul Vechi representa una de les zones més boniques i especials de la ciutat. Les formes elegants dels edificis neoclàssics es barregen amb les esglésies de l’edat mitjana. Els carrerons empedrats i estrets (i sense cotxes quasi!) ens porten a racons amagats i màgics. La ciutat està invertint molt en rentar-li la cara al seu centre, ara ple de pubs, karaokes, discoteques, botigues de disseny, cafès, restaurants, botigues de no tant disseny... El Centrul és la part amb més vida de la ciutat, on surt tothom de nit i on cada tarda quan fa bon temps es concentren a les terrassetes centenars de romanesos.
Per desgràcia encara hi ha molts carrers que estan aixecats i molts edificis que estan fets pols. A l’hivern el Centrul perd una mica la seva vida i hi regna el caos un altre cop, imposat per la neu i el gel. Esperem per això que amb la primavera torni a agafar embranzida i segueixi sent un punt de referència pels bucurestians.
A la universitat fem una assignatura que tracta sobre la pobresa, concretament sobre les condicions infrahumanes d'habitatge en que viuen molta gent de Romania (i del món). El treball de camp ens ha dut a explorar un dels barris "difícils" del sud de la ciutat, Margeanului. Havíem de caminar per la zona i parlar amb tanta gent com poguéssim de com eren les seves cases, quanta gent hi vivia, qui les havia construït...
El barri, que es troba a l'extrem de la ciutat, comunicat amb un parell de línies d'autobusos, entre blocs comunistes dels anys 80 i antics camps de conreu que poc a poc es van convertint en noves urbanitzacions, és un dels exemples del caos urbanístic de la ciutat. Preexistent a la dictadura, el composen una trentena d'estrets carrers paral·lels on hi ha petites cases autoconstruïdes. Alguns dels carrers encara no estan asfaltats i, quan ha plogut o nevat de forma extensiva, s'omplen de fang i és molt difícil de caminar-hi. Els altres, en canvi, són tranquils i sense gairebé cotxes (tot un luxe a Bucarest), la gent s'està tafanejant a fora de les seves cases i els nens juguen al carrer. En quant a equipaments i serveis, s'ha de dir que tot i ser un barri "marginal", hi ha unes quantes escoles, esglésies, cementiri i, al carrer principal que articula el barri botigues de tota mena. El que hi falta potser són parcs o espais públics.
Les cases són peculiars. En els últims 40 anys les famílies s'han anat construint com han pogut casa seva. Hi ha algunes cases que fan molt bona fila i d'altres que es cauen a trossos. En alguna es pot veure l'improvisat aïllament de blocs de porexpan sense cap mena d'acabat exterior i en d'altres és impossible imaginar-se que hi viu algú ja que estan en ruïnes. També sobta trobar-se allà al mig alguna opulent casa de 4 plantes d'un color verd llampant o cases amb el mur exterior d'un trencadís hortera.
Hem aconseguit parlar amb molta gent que ens ha aportat dades interessants. Moltes de les cases estan superpoblades ja que potser hi viuen en 2 habitacions gairebé 10 persones. Sembla ser que la majoria tenen llum i aigua, cosa que significa que tot i ser cases de construcció pròpia tenen la "cèdula d'habitabilitat". Cap veí ens ha manifestat cap mena d'inquietud per la seguretat en el barri. Els nens ens han vingut a parlar encuriosits, demanant-nos que els féssim fotos i alguna persona s'ha negat a parlar amb nosaltres de males maneres.
Estem contents que hem pogut conèixer de primera mà un barri perifèric de la ciutat. En un futur no molt llunyà ens agradaria veure'n d'altres per a tenir cada cop més una idea clara de Bucarest.
