Amb tots vostès... La magnífica, la inigualable, l'espectacular Budapest Gypsy Symphony Orchestra

La setmana passada hi havia concert. I quin concert! A la Sala Palatului (la més gran de la ciutat) omplia l'escenari una orquestra de "100 violins". A les butaques molt pocs llocs buits, tot un mèrit tenint en compte que és de les 10 sales d'espectacles més grans del món. Els 100 violins però no eren tals. Si que eren 100 músics 95 dels quals eren corda (molts violins, violes, violoncels, contrabaixos i uns quants címbaloms) i els altres 5 clarinets.

D'aquesta breu introducció potser molts us pregunteu què és el címbalom. Aquest instrument que s'associa als gitanos, el van portar cap al segle XIII des d'Iran o més enllà, i n'és el seu instrument estrella. És una espècie de piano que es toca amb baquetes, amb un so més metàl·lic i precís.

Comencem. Ja asseguts al nostre seient gairebé a dalt de tot vam gaudir de veure com la gent anava amunt i avall sense parar, semblant buscar quelcom o indiferents davant els últims avisos que el show anava a començar. I de cop, s'apaguen els llums i comença la festa. Com deixant ben clares les seves intencions des del principi comencen tocant el final de l'obertura de William Tell de Rossini (l'escena a càmera ràpida de A Clockwork Orange). Total que en menys de 30 segons ja estava tot el públic palmejant al ritme de la música com si fos la Marxa Radetzky. De primeres ens van semblar una orquestra molt animada que sabia com connectar amb el públic però ens feia por que tot el que vingués a continuació fos música "comercial" per a tots els públics. Amb la Laia ens miràvem quan ja a la segona peça el públic palmejava fins i tot les notes més tristes. Poc a poc però, els músics es van anar apoderant de l'escenari amb un curiós canvi de director/solista a cada tema i es van anar endinsant cada cop més en la música clàssica i tradicional hongaresa. A cada solista que sortia podíem escoltar matisos nous i unes melodies tocades de memòria i amb el cor. En aquesta primera part van deixar ben clar que porten la música a dins i que el que toquen els surt del cor.

Després de quinze minuts de descans van reiniciar l'espectacle aquest cop però amb temes molt més clàssics de mestres austríacs del segle XIX com Brahms o Strauss. Van interpretar obres que enaltien a Hongria, altres d'arxiconegudes com la Marxa Radetzky i alguna peça clàssica amb temàtica gitana, demostrant la seva immensa qualitat i alhora un definit i peculiar estil propi. Sense paraules ens vam quedar quan un rere l'altre treien dels seus violins sons inversemblants tan aguts que ni el cant de l'ocell més xic podria reproduir-los. Estàvem bocabadats, i la resta del públic també. I molt animats. Encara palmejaven a cada cançó, però ja no ens importava, estàvem massa abstrets gaudint d'aquells sons únics i irrepetibles. L'animació del públic va donar pas a l'exaltació dels músics quan van tocar, de tot cor, la Ciocarla (una cançó popular gitana emblemàtica, versionada per un munt de músics, des de George Enescu fins a Emir Kusturica) que va provocar la bogeria generalitzada i un munt de gent emocionada com a clímax del concert.

No contents amb l'espectacle que havien muntat, van posar-se al públic encara més a la butxaca fent dos bisos de cançons tradicionals romaneses que van fer rodolar més d'una llàgrima per les enrojolades galtes dels assistents. I ja per acabar, van concloure aquest fenomenal concert amb dues cançons jueves, una d'elles dedicada a totes les mares del món.

Només queda dir que vam quedar-nos, esglaiats, bocabadats, esmaperduts i caragirats. Va ser un dels millors concerts als que hem assistit mai i en recomanem l'experiència a tothom. Podeu, per començar, visitar la seva web aquí.